Comparteix:

7.1 Concepte de Desenvolupament Sostenible

1. Objectius de la unitat

Els objectius de la unitat són:

Analitzar el concepte de desenvolupament sostenible i la seva evolució històrica.
Reflexionar al voltant de la interrelació que hi ha entre necessitats humanes i capacitats ecosistèmiques.

2. Introducció al concepte de desenvolupament sostenible

Si bé el concepte de desenvolupament sostenible es defineix com a tal als anys 80 del segle XX, el model de desenvolupament hegemònic ja és qüestionava des d’un temps abans. L’Informe “The limits to the growth” dels anys 70 ja presagiava que els límits físics fonamentals podien posar fi a aquest tipus de desenvolupament.

L’any 1972 a la conferència de Desenvolupament Humà d’Estocolm, es relaciona medi ambient i desenvolupament amb la paraula ecodesenvolupament: desenvolupament econòmic i social amb sensibilitat ecològica, amb l’objectiu de mantenir i restaurar la biosfera i millorar la qualitat de vida de l’ésser humà. D’aquesta manera, es reconeix internacionalment la necessitat de protecció i millora del medi ambient.

Més endavant, al 1980, la “Estratègia per a la conservació mundial: conservació de recursos vius per al desenvolupament sostenible”, de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura i els Recursos Naturals (IUCN), amb l’assessorament del UNEP i WWF i la col·laboració de FAO, UNESCO i el WWF, cita explícitament el desenvolupament sostenible:

“Perquè el desenvolupament sigui sostenible ha de tenir en compte els factors socials i ecològics a més dels econòmics, els recursos vius i no vius i les repercussions a llarg termini a més d'a curt termini per a les possibles accions alternatives”.

Va ser l’any 1987, quan es va començar a parlar del terme de sostenibilitat i desenvolupament sostenible. Es comença a estendre l’ús del terme a partir de l’anomenat informe Brundtland (“Our common Future”).

[Tornar a la part superior]

3. La definició Brundtland i els seus elements

Podem definir el concepte de Desenvolupament Sostenible (DS) com aquell desenvolupament que satisfà les necessitats de les generacions actuals sense comprometre la capacitat de les generacions futures per a satisfer les pròpies necessitats. Aquesta definició, anomenada definició Brundtland, es formalitza per primera vegada a l'informe que es va donar a conèixer a la Comissió Mundial sobre Medi Ambient i Desenvolupament del 1987. Es tracta de l’informe El nostre futur comú (Brundtland, 1987) (Our Common Future), també anomenat Informe Brundtland, en nom de la llavors primera ministra noruega Gro Harlem Brundtland, qui era la presidenta de la Comissió en aquell moment i va liderar la seva realització.

Si analitzem la definició veiem que consta de 3 elements fonamentals, que val la pena analitzar:

El primer element té a veure amb les necessitats. L’objectiu del DS és satisfer les necessitats de la població de tot el planeta. Per tant es contraposa al model capitalista, que té com a objectiu principal el creixement econòmic. Aquest últim pot arribar a representar, de retruc, un creixement del benestar, tot i que no sempre és així. No obstant, el creixement econòmic també implica una creixent demanda de necessitats a satisfer. Cal que la humanitat es plantegi quin tipus de necessitats es poden satisfer, sobretot tenint en compte el creixement de la població mundial. És obvi que les necessitats bàsiques han de ser cobertes, però cal establir un debat sobre quines han de ser i com s’han de satisfer les altres necessitats.
El segon element és la menció a la solidaritat intrageneracional. És a dir, el dret al desenvolupament ha de tenir en compte totes les persones que habiten el planeta, i no es pot avaluar en funció d’una mitjana mundial. No obstant, els recursos del planeta són limitats i la població segueix creixent. Això implica qüestionar la distribució dels recursos, per tal que sigui justa i equitativa. Contràriament, un model economicista valora únicament el creixement en mitjana, però no té en compte el repartiment de la riquesa.

Figura 7.1.1. Solidaritat intrageneracional. Font: www.freepng.es

El tercer element de la definició és la solidaritat intergeneracional. Tot i que l’informe “The limits to the growth” (Meadows et al., 1972) ja situava aquesta qüestió, la definició Bruntland estableix molt clarament la consideració intergeneracional. El model de desenvolupament actual no ha de comprometre la capacitat de desenvolupament, en un entorn de qualitat, de les generacions futures. Per tant, és interessant observar que des del punt de vista etimològic, quan qualifiquem el desenvolupament de “sostenible”, ens referim a un desenvolupament que podem mantenir en el temps, és a dir que és perdurable.

Figura 7.1.2. Solidaritat intergeneracional. Font: www.freepng.es

Al 1970, el Club de Roma, una associació privada composta per empresaris, científics i polítics, va encarregar un informe a un grup d'investigadors del MIT (Massachusetts Institute of Technology), sota la direcció del matrimoni format per Donella i Dennis L. Meadows. Els resultats van ser publicats al març de 1972 sota el títol “Els Límits del Creixement” (Meadows et al., 1972) i va ser una de les primeres publicacions que va posar en dubte el mite del creixement econòmic, a partir de combinar el creixement de la quasi infinit amb uns recursos naturals finits.

[Tornar a la part superior]

4. El concepte de desenvolupament sostenible

Des de la definició del concepte que es donava en l'informe Brundtland, l'any 1987, el terme de desenvolupament sostenible ha estat criticat, al·legant la seva ambigüitat. Paral·lelament s’ha obert a una amplia gamma d'interpretacions, moltes de les quals resulten contradictòries.

La interpretada ambigüitat prové principalment d'una confusió. Un seguit de termes s’han utilitzat de forma equivalent i intercanviable com si els significats fossin els mateixos, tot i que realment no ho són. Ens referim a tres termes que sovint s'han bescanviat: “desenvolupament sostenible”, “creixement sostenible” i “desenvolupament sostingut”. Anem a veure quines són les diferències entre ells.

Podem explicar el terme desenvolupar-se de diferents maneres, com ara: aconseguir realitzar potencials, ser més complet, evolucionar de forma qualitativa (que no quantitativa), passar per estadis diferents cada cop més complexos o més avançats. Si mirem al significat de creixement, implica un augment de volum, és a dir, ser quantitativament més gran cada cop. Per tant no és el mateix desenvolupar-se que créixer. Desenvolupament no necessàriament ha d’implicar creixement.

No podem créixer indefinidament en un planeta físic limitat, com és el planeta Terra. De fet sabem que créixer ininterrompudament dins un sistema saludable és una amenaça per a la salut del conjunt. Es el fenomen que es produeix en el curs de malalties greus com el càncer o d’alteracions ecològiques com l’eutrofització d’estanys. En base a què podem pensar doncs que el nostre sistema social i econòmic, s’escapa d’aquest patró? En aquest vídeo de YouTube, Carlos Taibo, profesor de Ciencia Política i de l’Administració a la Universidad Autónoma de Madrid, explica la metàfora dels nenúfars per a parlar de la inviabilitat del creixement sostingut.

Figura 7.1.3. El creixement no és sostingut a la natura. Font: https://pixabay.com/es/photos/champi%C3%B1ones-musgo-hongos-liquen-2786789/

Altres definicions posteriors han intentat aclarir alguns dels aspectes que aquesta definició implicava. Aquestes definicions emfatitzen la necessitat de millora de la qualitat de vida, així com la necessitat de tenir en compte la viabilitat del nostre ecosistema planetari. És a dir, accentuen la urgència de viure dins la capacitat de càrrega dels ecosistemes ja que aquests són el suport de la vida, tant per a les generacions actuals como per a les futures generacions, i són essencials per a preservar la biodiversitat, entesa com el conjunt d'espècies, relacions i estratègies que garanteixen la protecció i continuïtat de la vida en conjunt. Yayo Herrero ho explica magistralment en aquesta Carta a la Comunidad: Aprender de la biodiversidad. Així doncs, un model de desenvolupament sostenible és aquell que millora la qualitat de vida dels éssers humans tot fent que visquin dins la capacitat de càrrega dels ecosistemes que són el suport de la vida.

El desenvolupament sostenible ha d'incloure tres àrees: econòmica, ambiental i social. És a dir, pera que hi hagi un desenvolupament sostenible s'ha de produir un progrés econòmic, justícia social i preservació del medi ambient.

Figura 7.1.4. Àrees i condicions que ha d’incloure el desenvolupament sostenible. Font: Desarrollo Sostenible. Johan Dreó

[Tornar a la part superior]

5. Les necessitats humanes i les capacitats ecosistèmiques

Una reflexió interessant quan parlem de desenvolupament sostenible rau en la interrelació entre les necessitats dels éssers humans i les capacitats dels ecosistemes naturals. Les necessitats de les que parlem són determinades per les persones. Cada cop som més persones al planeta i en molts països, un estàndard de vida més alt en comparació al de les generacions anteriors, ha fet augmentar el consum de bens i serveis. Per tant el còmput de necessitats creix. Però les capacitats dels ecosistemes de la Terra per a fer front a aquestes necessitats són limitades i determinades pel fet que estem en un planeta finit.

La qüestió clau llavors seria definir quines són les necessitats que s’han de satisfer i quines les que es poden satisfer. No obstant, els consums són molt diferents a diferents llocs del mon. Peter Menzel, fotoperiodista i autor nord-americà, és conegut pel seu treball "Material World: A Global Family Portrait", en el que va retratar famílies mitjanes de tot el món amb les seves possessions materials. Més tard, en el seu llibre "Hungry Planet", va mostrar 30 famílies de 24 països diferents amb els seus aliments d'una setmana, destacant les diferències impactants, com els 732$ d'una família noruega i els 1,23$ d'una família de Chad, amb 5 i 6 membres respectivament. Finalment, una reflexió sobre la mirada antropogènica amb la que analitzem necessitats i consums, convidaria a incloure també les necessitats de la resta de formes de vida del planeta Terra.

Figura 7.1.5. Peter Menzel "Material World: A Global Family Portrait". Font: www.menzelphoto.com

La teoria del desenvolupament a escala humana establerta a la dècada dels anys 90 del segle XX per Manfred Max-Neef, Antonio Elizalde i Martin Hopenhayn (Max-Neef et al., 1994), planteja que les necessitats humanes fonamentals són poques, finites, ben classificables i constants.

Les estratègies de satisfacció o satisfactors d'aquestes necessitats són les que canvien amb el temps i entre les cultures. Aquests postulats contrasten amb la idea econòmica convencional que defensa que les necessitats humanes són infinites, insaciables i canviants.

Figura 7.1.6. Manfred Max-Neef, Antonio Elizalde i Martin Hopenhayn "Desenvolupament a escala humana". Font: www.max-neef.cl

Conceptes Clau

Necessitats humanes fonamentals, satisfactors i bens econòmics: En el marc del Desenvolupament a Escala Humana, s’entén que les necessitats no només són mancances sinó també, i simultàniament, potencialitats humanes individuals i col·lectives. Els satisfactors, per altra banda, són maneres de ser, tenir, fer i estar, de caràcter individual i col·lectiu, conduents a l'actualització de necessitats. Béns econòmics, per últim, són objectes i artefactes que permeten afectar l'eficiència d'un satisfactor i alterar així el llindar d'actualització d'una necessitat, ja sigui en sentit positiu o negatiu.

Font: Max-Neef, 1994.

[Tornar a la part superior]

6. Reflexions Finals

No hi ha un únic model de desenvolupament sostenible, sinó múltiples i diferents models en funció de cada societat i característiques del territori. La definició de desenvolupament humà sostenible no ofereix una solució, sinó que planteja uns requisits que cal satisfer.
Desenvolupament no implica creixement.
Les necessitats humanes fonamentals són poques i constants. Cada cultura, època i territori pot adoptar models diferents per a satisfer aquestes necessitats i les de la resta d’éssers vius del planeta, dins la capacitat de càrrega dels ecosistemes terrestres.
El camí cap a un desenvolupament sostenible comporta per tant la participació de la societat en la presa de decisions.

[Tornar a la part superior]

7. Per a saber-ne mès

[International Pannel on Climate Change - IPCC]: [2.1.4 The Sustainable Development concept]
https://archive.ipcc.ch/publications_and_data/ar4/wg3/en/ch2s2-1-4.html
[United Nation - UN]: [The Concept of Sustainable Development]
https://sustainabledevelopment.un.org/content/documents/5839GSDR%202015_SD_concept_definiton_rev.pdf

[Tornar a la part superior]

8. Referències

Brundtland, G.H. (1987) Our common Future. Oxford University Press.

Dresner, S. (2009) The Principles of sustainability. 2on edition Earthscan. Disponible a: https://upcommons.upc.edu/handle/2099.3/36834

Max-Neef, M., Elizalde A., Hopenhayn M. (1994). Desarrollo a escala humana: conceptos, aplicaciones y algunas reflexiones. 3rd ed. Icaria.

Meadows, D. H., Meadows, D. L., Randers, J., & Behrens III, W. W. (1972). The limits to growth-club of rome.

Xercavins, J., Cayuela, D., Cervantes, G., Sabater, M. (2005) Desarrollo sostenible. Edicions UPC. Disponible a: https://upcommons.upc.edu/handle/2099.3/36752

[Tornar a la part superior]

9. Crèdits

Com es cita aquesta unitat?

Alcaraz, O.; Sureda, B.; Tejedor, G. Concepte de Desenvolupament Sostenible. A: Segalàs J. (ed.). Sostenibilitat i Enginyeria [en línia]. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya. Institut de Recerca en Ciència i Tecnologies de la Sostenibilitat, 2024 [Consulta: dia mes any]. ISBN 978-84-10008-82-3. Disponible a: <https://is.upc.edu/ca/publicacions/llibres/sostenibilitat-i-enginyeria/unitats/7-1-concepte-de-desenvolupament-sostenible>.

El contingut d’aquesta unitat ha estat elaborat per: