9.1 Organització de les Nacions Unides

Els objectius de la unitat són :

• Entendre què és l’Organització de les Naciones Unidas (ONU), quan i per què es va crear.

• Conèixer els grans objectius de l’ONU: pau, drets humans, desenvolupament sostenible i ajuda humanitària.

• Descobrir com s’organitza l’ONU i quins òrgans i agències en formen part.

• Valorar el paper de l’ONU en la cooperació internacional i el dret internacional.

• Reflexionar sobre els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i la seva importància avui.

[Tornar a la part superior] 

2. Introducció, Que és l'ONU?

L’Organització de les Nacions Unides (ONU) és una organització internacional creada l’any 1945 per promoure la cooperació internacional i facilitar la pau i la seguretat internacional. L’ONU té la seva seu a Nova York i està composta per 193 estats membres, incloent-hi totes les nacions sobiranes reconegudes al món.

 

Figura 9.1.1 – ONU. Oficines centrals de l’ONU situades a Nova York. [ONU]

L’ONU va ser fundada després de la Segona Guerra Mundial, quan països de tot el món intentaven evitar una repetició de la devastació i destrucció de la guerra. L’organització es va establir a través de l’adopció de la Carta de les Nacions Unides, que en descriu els principis i objectius i estableix els seus principals òrgans: l’Assemblea General, el Consell de Seguretat, la Cort Internacional de Justícia i la Secretaria.

[Tornar a la part superior] 

3. Objectiu de l'ONU

L’objectiu principal de les Nacions Unides és mantenir la pau i la seguretat internacionals. Ha tingut un paper important en la prevenció de conflictes i en la mediació d’acords de pau arreu del món. També ha pres mesures per abordar reptes globals com la pobresa, la fam, les malalties i la degradació ambiental. Entre els seus principals èxits cal destacar l’aprovació el 1948 de la Declaració Universal dels Drets Humans que estableix de forma explícita els drets i llibertats fonamentals de totes les persones, sense distinció de raça, sexe, idioma, religió, origen o opinió política. A més, l’ONU ha tingut un paper clau en el desenvolupament del dret internacional.

Els quatre pilars sobre els quals se sustenta l’ONU són:

• La pau i la seguretat internacional: mitjançant la prevenció de conflictes, el desplegament de missions de pau, la promoció del desarmament, la lluita contra el terrorisme, l’acció diplomàtica i la mediació en disputes internacionals.
• Els drets humans, en el marc de la Declaració Universal dels Drets Humans: protecció i promoció a escala global, supervisió i denúncia de violacions i suport a poblacions vulnerables.
• El desenvolupament sostenible: elaboració d’agendes i implementació dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), protecció del medi ambient i lluita contra el canvi climàtic, fomentant la cooperació internacional per millorar educació, salut i benestar.
• L’estat de dret i l’assistència humanitària: promoció de la justícia internacional (Cort Penal Internacional i Tribunal Internacional de Justícia), protecció de persones refugiades i desplaçades, i suport a la reconstrucció de països afectats per conflictes o catàstrofes.

[Tornar a la part superior] 

4. Principis universals de l’ONU 

La Carta de les Nacions Unides estableix els principis fonamentals que regeixen les relacions internacionals i la cooperació entre els Estats membres. Inclou:

1. Igualtat sobirana dels Estats.
2. Compliment de bona fe de les obligacions internacionals.
3. Solució pacífica de controvèrsies.
4. Prohibició de l’ús de la força.
5. No intervenció en afers interns d’altres Estats.
6. Cooperació internacional.
7. Respecte als drets humans i llibertats fonamentals.
8. Dret dels pobles a l’autodeterminació.
9. Sobirania permanent sobre els recursos naturals.

En aquest enllaç podeu consultar el text de la Carta de les Nacions Unides: Carta de les Nacions Unides. I en aquest altre, la Declaració Universal de Drets Humans: DUDDHH 

[Tornar a la part superior] 

5. Estructura de l’ONU

L’ONU és una institució internacional complexa i altament estructurada, dissenyada per abordar una àmplia gamma de desafiaments globals mitjançant la cooperació entre estats. La seva arquitectura institucional combina òrgans principals amb competències generals, agències especialitzades amb mandats tècnics i autònoms, programes i fons que executen projectes concrets sobre el terreny, i una xarxa de tractats, convencions i organismes associats que reforcen la seva capacitat d’acció en àmbits clau com els drets humans, el medi ambient, el desenvolupament o la justícia internacional. Aquesta estructura permet articular decisions polítiques, operatives i jurídiques en múltiples nivells, assegurant una coordinació global davant problemes complexos com els conflictes armats, el canvi climàtic, la pobresa o les crisis humanitàries.

5.1 Òrgans principals

L’Organització de les Nacions Unides compta amb sis òrgans principals, establerts per la Carta de les Nacions Unides de 1945, que configuren l’arquitectura institucional bàsica de l’organització. Cadascun d’ells exerceix un paper específic i complementari per assolir les finalitats de l’ONU. A més, hi ha altres òrgans i mecanismes rellevants, com el Consell de Drets Humans, que, tot i que no està contemplat a la Carta com a òrgan principal, juga un paper central en el sistema.

1. Assemblea General

L’Assemblea General és l’òrgan deliberatiu principal de les Nacions Unides, on hi són representats tots els 193 Estats membres, cadascun amb un vot igualitari, independentment de la seva mida, població o poder econòmic. Es reuneix en període ordinari de sessions un cop a l’any, habitualment al setembre a la seu de Nova York, i pot convocar sessions extraordinàries o d’emergència quan la situació internacional ho requereix.

Les seves funcions inclouen debatre qüestions de pau i seguretat, aprovar el pressupost de l’organització, elegir els membres no permanents del Consell de Seguretat i altres òrgans de l’ONU (com l’ECOSOC o el Consell de Drets Humans) i, conjuntament amb el Consell de Seguretat, designar el Secretari General. També té un paper destacat en l’impuls de nous tractats internacionals i en l’aprovació de declaracions històriques, com la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) o l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible (2015).

Tot i que les resolucions de l’Assemblea General no són legalment vinculants –ja que no imposen obligacions jurídiques directes als estats–, tenen un enorme valor polític i simbòlic. Representen el consens i la legitimitat moral de la comunitat internacional, poden orientar el desenvolupament del dret internacional i sovint actuen com a pressió diplomàtica perquè els estats actuïn. En aquest sentit, l’Assemblea General és un fòrum únic de diàleg multilateral, que permet que tots els estats, grans i petits, facin sentir la seva veu en els assumptes globals.

 

Figura 9.1.2 – Assemblea General. Seu de Nacions Unides a New York. [ONU]

2. Consell de Seguretat

És l’òrgan responsable del manteniment de la pau i la seguretat internacional. Està compost per 15 membres: 

• 5 permanents amb dret de veto (la Xina, els Estats Units, França, el Regne Unit i Rússia). Aquests son els països vencedors de la 2a Guerra Mundial
• 10 no permanents elegits per l’Assemblea General per períodes de dos anys, amb criteris de representació geogràfica equitativa.

El Consell de Seguretat exerceix competències decisives en l’àmbit internacional. Entre les seves funcions principals hi ha autoritzar missions de manteniment de la pau, imposar sancions econòmiques, comercials o diplomàtiques i, en situacions excepcionals, aprovar l’ús de la força armada per restaurar la pau i la seguretat. Aquestes atribucions li confereixen un paper central en la gestió de conflictes i crisis globals.

Tot i el seu poder, el Consell de Seguretat és un dels òrgans més controvertits i criticats de l’ONU. La seva composició reflecteix l’equilibri de forces de 1945 i no l’actual realitat internacional, cosa que genera una manca de representativitat. A més, el dret de veto dels cinc membres permanents sovint paralitza la presa de decisions, fins i tot en qüestions humanitàries urgents, deixant sense resposta situacions de gran gravetat.

Aquestes limitacions han alimentat un debat constant sobre la seva reforma. Entre les propostes més destacades hi ha ampliar el nombre de membres permanents i no permanents per reflectir millor la diversitat global, així com restringir l’ús del dret de veto, especialment en casos de genocidi, crims de guerra o violacions massives dels drets humans. Aquestes reformes són considerades essencials per reforçar la legitimitat i l’eficàcia del Consell en el segle XXI.

 

Figura 9.1.3 – Consell de Seguretat. Seu de Nacions Unides a New York. 

3. Consell Econòmic i Social (ECOSOC)

Coordina la tasca econòmica i social del sistema ONU i de les seves agències especialitzades. Està format per 54 membres elegits per l’Assemblea General. Actua com a plataforma de diàleg entre governs, societat civil i actors del desenvolupament, i supervisa temes com l’educació, la salut, l’ocupació, el medi ambient i la cooperació internacional. A més, el Consell elabora estudis i informes sobre qüestions socials, econòmiques i mediambientals amb l’objectiu d’orientar l’acció internacional i donar suport a la presa de decisions.

Tanmateix, l’eficàcia de l’ECOSOC es veu limitada per la gran diversitat d’agències i mandats dins del sistema de l’ONU, que dificulta una coordinació realment efectiva. Aquesta fragmentació es veu accentuada pel fet que institucions clau en l’àmbit econòmic global, com el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), no formen part formalment del sistema de les Nacions Unides, sinó que mantenen una relació de cooperació especial amb ella. Aquesta situació planteja un desequilibri estructural: mentre que l’ONU aspira a un desenvolupament humà sostenible i inclusiu, el FMI i el BM sovint han estat criticats per promoure polítiques d’austeritat o de liberalització que poden contradir objectius socials i ambientals.

Aquesta dualitat reflecteix una de les grans tensions de la governança global: la separació entre els espais de decisió política i social dins de l’ONU i els espais de poder econòmic i financer fora d’ella. D’aquí que molts experts reclamin una reforma que permeti integrar de manera més coherent el paper de les institucions financeres internacionals dins de l’arquitectura multilateral, amb l’objectiu d’assegurar que les polítiques econòmiques globals siguin coherents amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible i amb la promoció dels drets humans.

 

Figura 9.1.4 – ECOSOC. Seu de Nacions Unides a New York. [ONU]

4. Secretaria

És l’òrgan administratiu de l’ONU, encarregat d’executar els mandats de la resta d’òrgans. Està dirigida pel Secretari General, que actua com a portaveu, diplomàtic i líder administratiu de l’organització. El Secretari General és nomenat per l’Assemblea General a proposta del Consell de Seguretat i sol exercir un mandat de cinc anys renovable. La Secretaria compta amb desenes de milers de funcionaris arreu del món que donen suport a les missions, programes i operacions de l’ONU.

 

Figura 9.1.5 – António Guterres, Secretari General de Nacions Unides del 2017 al 2026. 

5. Tribunal Internacional de Justícia (TIJ)

És el principal òrgan judicial de l’ONU. Té la seva seu a la Haia (Països Baixos) i la seva funció és resoldre controvèrsies legals entre Estats en relació a tractats internacionals, i emetre opinions consultives sobre qüestions jurídiques plantejades per altres òrgans de l’ONU. Està composta per 15 jutges, elegits per l’Assemblea General i el Consell de Seguretat. La seva jurisprudència contribueix al desenvolupament del dret internacional, tot i que només els Estats poden comparèixer davant d’ella.

 

Figura 9.1.6 – Tribunal Internacional de Justicia. La Haia. [ONU] 

6. Consell d’Administració Fiduciària

Va ser creat per supervisar els territoris sota administració fiduciària fins que assolissin l’autonomia o la independència. Atès que tots aquests territoris ja han assolit aquest estatus, el Consell va suspendre les seves operacions el 1994. Actualment, continua inactiu però existeix formalment.

5.2 Altres òrgans

Consell de Drets Humans

El Consell de Drets Humans té la funció principal de promoure i protegir els drets humans a escala global. Per aconseguir-ho, desplega diversos instruments: investiga i denuncia violacions greus i sistemàtiques, pot establir missions d’investigació i mecanismes especials sobre països o temes concrets, i desenvolupa relatories temàtiques que aporten recomanacions especialitzades. Una de les seves eines clau és l’Examen Periòdic Universal, mitjançant el qual tots els estats membres de l’ONU són revisats de manera regular en relació amb els seus compromisos i pràctiques en matèria de drets humans.

Cort Penal Internacional

La Cort Penal Internacional (CPI) és un tribunal internacional independent creat pel Estatut de Roma de 1998 amb la missió de jutjar persones acusades de genocidi, crims de guerra, crims contra la humanitat i crim d’agressió. La seva funció principal és garantir que els responsables d’aquestes violacions greus del dret internacional humanitari no quedin impunes, complementant la jurisdicció dels estats quan aquests no poden o no volen actuar.  Amb la seva activitat, la Cort contribueix a establir un precedent jurídic internacional, promoure la rendició de comptes i reforçar la protecció dels drets humans i de les víctimes de conflictes armats. 

5.3 Agències especialitzades

Les agències especialitzades de les Nacions Unides són organismes internacionals autònoms, amb mandats tècnics i especialitzats en àmbits com la salut, l’educació, l’agricultura, el treball, la cultura o les finances. El seu objectiu principal és coordinar esforços internacionals en camps concrets del desenvolupament econòmic i social, establir estàndards comuns i donar assistència tècnica als estats membres.

Tot i ser autònomes i tenir els seus propis estatuts, pressupostos i òrgans de govern, estan vinculades al sistema de Nacions Unides a través d’acords de cooperació formal amb l’ECOSOC que n’és l’òrgan de coordinació. Aquest vincle permet que les seves activitats s’alineïn amb els objectius generals de l’ONU, especialment en matèria de desenvolupament sostenible, cooperació internacional i drets humans.

Algunes de les agències són: 

• OMS (Organització Mundial de la Salut): Coordina la salut pública internacional, estableix estàndards sanitaris i lidera la resposta davant emergències de salut.
• FAO(Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura): Lluita contra la fam i promou el desenvolupament agrícola i la seguretat alimentària sostenible.
• UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura): Fomenta l’educació de qualitat, la ciència, la cultura i la llibertat d’expressió; també vetlla pel patrimoni cultural i natural mundial. 
• OIT (Organització Internacional del Treball): Promou els drets laborals, l’ocupació digna, la protecció social i el diàleg social entre governs, empresaris i treballadors.

5.4 Programes i fons

Els programes i fons de les Nacions Unides tenen com a objectiu donar resposta a necessitats específiques en àmbits clau del desenvolupament humà i de l’assistència humanitària, com ara la infància, el desenvolupament sostenible, l’alimentació o el medi ambient. A diferència de les agències especialitzades, no són organismes autònoms, sinó que formen part directament del sistema de l’ONU i depenen de l’Assemblea General i del ECOSOC, que en supervisen l’actuació i el finançament. Exemples destacats en són l’UNICEF (infància), el PNUD (desenvolupament), el PNUMA (medi ambient) i UN-Habitat (assentaments humans), que implementen projectes concrets sobre el terreny per millorar les condicions de vida i avançar cap als Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS).

5.5 Convencions i organismes

Les convencions i organismes relacionats amb l’ONU tenen com a objectiu establir marcs jurídics internacionals i mecanismes de cooperació per abordar problemes globals específics. A diferència dels programes o les agències especialitzades, es basen en tractats internacionals que els estats signen i ratifiquen, i que creen obligacions legals per als estats part. En conjunt, les convencions i organismes tradueixen en obligacions jurídiques concretes els grans principis de l’ONU, i permeten avançar en camps com el canvi climàtic, els drets humans, la protecció dels refugiats o la governança migratòria. La seva funció és, doncs, regular àmbits concrets del dret internacional i garantir-ne l’aplicació, la supervisió i el seguiment.

• CMNUCC (Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic): estableix el marc legal per a l’acció climàtica internacional, d’on deriven acords com el Protocol de Kyoto (1997) o l’Acord de París (2015).
• ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats): organisme encarregat de protegir i donar assistència a les persones refugiades i desplaçades forçosament, així com de promoure solucions duradores.
• OIM (Organització Internacional per a les Migracions): coordina la cooperació internacional en matèria migratòria. Inicialment independent, des de 2016 està associada al sistema de l’ONU.
• Convencions de drets humans: com la Convenció sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona (1979) o la Convenció sobre els Drets de l’Infant (1989), que han creat comitès de seguiment per avaluar-ne l’aplicació pels estats.

[Tornar a la part superior] 

6. Objectius del Desenvolupament Sostenible i l'antecedent dels Objectius de Desenvolupament del Mil·leni

Els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), adoptats el 2015 en el marc de l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, constitueixen el full de ruta global per afrontar els principals reptes del segle XXI. Es formulen un total de 17 objectius, desglossats en 169 fites concretes, tenen un caràcter universal i interpel·len per igual tots els països, tant del Nord com del Sud global, així com tots els actors de la societat: governs, empreses, institucions acadèmiques i societat civil. L’Agenda 2030 planteja que el desenvolupament sostenible només serà possible si es transformen les bases del model econòmic global, es redueixen les desigualtats estructurals i es respecten els límits ecològics del planeta.

Els ODS tenen com a antecedent directe els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM), aprovats per les Nacions Unides l’any 2000. Els ODM establien vuit objectius principals per al període 2000-2015, centrats en reduir la pobresa extrema i la fam, garantir l’educació primària universal, promoure la igualtat de gènere i l’autonomia de les dones, reduir la mortalitat infantil, millorar la salut materna, combatre el VIH/sida i altres malalties, garantir la sostenibilitat ambiental i fomentar una aliança mundial per al desenvolupament. Aquests objectius van servir per guiar i avaluar el progrés global en desenvolupament, amb èmfasi en els països del Sud geopolític.

Amb el balanç dels ODM es va fer evident la necessitat d’una estratègia més àmplia i transformadora. La comunitat internacional va reconèixer que els problemes estructurals del desenvolupament no afecten només el Sud global, sinó que estan profundament vinculats als models de producció, consum i governança dels països rics. En aquest sentit, els ODS suposen un salt qualitatiu: ja no es tracta només de “portar desenvolupament” als països empobrits, sinó de repensar el model global de desenvolupament, fent-lo més just, inclusiu i sostenible per a totes les persones i per al planeta en el seu conjunt.

Els 17 ODS són els següents:

• ODS1. Erradicació de la pobresa: Acabar amb la pobresa en totes les seves formes a tot arreu.
• ODS2. Lluita contra la fam: Acabar amb la fam i la inanició, aconseguir la seguretat alimentària, millorar la nutrició i promoure una agricultura sostenible.
• ODS3. Bona salut: Garantir vides saludables i promoure el benestar per a totes les edats.
• ODS4. Educació de qualitat: Garantir una educació inclusiva per a tots i promoure oportunitats d’aprenentatge duradores que siguin de qualitat i equitatives.
• ODS5. Igualtat de gènere: Aconseguir la igualtat de gènere a través de l’enfortiment de dones adultes i joves.
• ODS6. Aigua potable i sanejament: Garantir la disponibilitat i una gestió sostenible de l’aigua i de les condicions de sanejament.
• ODS7. Energies renovables: Garantir l’accés de totes les persones a fonts d’energia assequibles, fiables, sostenibles i renovables.
• ODS8. Ocupació digna i creixement econòmic: Promoure un creixement econòmic sostingut, inclusiu i sostenible, una ocupació plena i productiva, i un treball digne per a totes les persones.
• ODS9. Innovació i infraestructures: Construir infraestructures resistents, promoure una industrialització inclusiva i sostenible i fomentar la innovació.
• ODS10. Reducció de la desigualtat: Reduir la desigualtat entre i dins dels països.
• ODS11. Ciutats i comunitats sostenibles: Crear ciutats sostenibles i poblats humans que siguin inclusius, segurs i resistents.
• ODS12. Consum responsable: Garantir un consum i patrons de producció sostenibles.
• ODS13. Lluita contra el canvi climàtic: Combatre amb urgència el canvi climàtic i els seus efectes.
• ODS14. Flora i fauna aquàtiques: Conservar i utilitzar de forma sostenible els oceans, mars i recursos marins per a un desenvolupament sostenible.
• ODS15. Flora i fauna terrestres: Protegir, restaurar i promoure l’ús sostenible dels ecosistemes terrestres, gestionar els boscos de manera sostenible, combatre la desertificació, i detenir i revertir la degradació de la terra i detenir la pèrdua de la biodiversitat.
• ODS16. Pau i justícia: Promoure societats pacífiques i inclusives per aconseguir un desenvolupament sostenible, proporcionar a totes les persones accés a la justícia i desenvolupar institucions eficaces, responsables i inclusives a tots els nivells.
• ODS17. Aliances per als objectius mundials: Enfortir els mitjans per implementar i revitalitzar l’Aliança Mundial per al Desenvolupament Sostenible. 

 

Figura 9.1.7 – Objectius de Desenvolupament Sostenible. [ONU]

[Tornar a la part superior]

7. Reflexions Finals

Al llarg de la seva existència, l’ONU ha estat un actor clau en la cooperació multilateral, la pau i la defensa dels drets humans. L’Agenda 2030 i els ODS són actualment la fulla de ruta més ambiciosa per transformar els models socials, econòmics i ambientals. Però el seu compliment requereix voluntat política, coherència institucional, finançament suficient i implicació de tots els actors (governs, empreses, comunitats i ciutadania).

Més enllà de les seves limitacions, l’ONU continua essent una plataforma vital per a la construcció d’un futur comú i sostenible. Reforçar la seva legitimitat i democratitzar la presa de decisions són passos imprescindibles per afrontar els reptes del segle XXI. En aquest sentit, el reforç del sistema multilateral no és una opció, sinó una necessitat urgent per garantir la pau, el benestar i la sostenibilitat de les generacions presents i futures.

[Tornar a la part superior] 

8. Per saber-ne més

• Funcionament de les Nacions Unides: https://www.un.org/es/about-us
• Estructura de l’ONU i els seus òrgans principals: https://www.un.org/es/about-us/main-bodies
• Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS): https://www.un.org/sustainabledevelopment/es/
• Biblioteca digital de les Nacions Unides (UN iLibrary). https://www.un-ilibrary.org/
• Web Nacions Unides: https://www.un.org/es/about-us
• Carta de les Nacions Unides: https://www.un.org/es/about-us/un-charter
• UBUNTU Forum Secretariat. Reforming International Institutions: Another World is Possible. London: Earthsacan 2009.

[Tornar a la part superior] 

9. Crèdits

El contingut d’aquest Unitat ha estat elaborada per:

 [Tornar a la part superior]

.