9.2 Els moviments ecologistes

Els objectius de la unitat són :

• Entendre els orígens de l'ambientalisme.
• Reconèixer figures de defensa socioambiental clau.
• Conèixer les primeres polítiques de conservació.
• Analitzar l'evolució dels moviments ecologistes fins a l'ecologisme global modern.
• Connectar l'ecologisme amb la justícia social.

2. Orígens i primers moviments de conservació (finals del segle XIX – principis del segle XX)

Els orígens del moviment conservacionista, com a resposta a la ràpida industrialització i les seves conseqüències ambientals, els trobem a finals del segle XIX. Aquest període va estar marcat per un creixement accelerat de fàbriques, ciutats i sistemes de transport, fet que va provocar un nivell de contaminació sense precedents i la destrucció d'hàbitats naturals. El primer moviment de conservació es va centrar a preservar els recursos naturals i protegir la fauna, en un context en què l'explotació desenfrenada de la natura començava a tenir efectes adversos.

Als Estats Units, figures clau com John Muir van tenir un paper crucial en la defensa de la natura. Muir va pressionar el Congrés dels Estats Units per a la creació de parcs nacionals com el de Yellowstone el 1872 o el de Yosemite el 1890, fonamentant la seva defensa en la creença que la naturalesa tenia un dret inherent a ser conservada. També va fundar una de les primeres organitzacions ecologistes del món, el Sierra Club, el 1892. Al mateix temps, Gifford Pinchot, primer cap del Servei Forestal dels EUA, va promoure el concepte de rendiment sostenible, advocant per l'ús responsable dels recursos naturals per assegurar-ne la disponibilitat per a futures generacions.

A Europa, el concepte d'ecologia va ser popularitzat per Ernst Haeckel, que va subratllar la necessitat que els éssers humans visquessin en harmonia amb la natura. Aquest enfocament conservacionista va ser adoptat també en altres parts del món, com Sud-àfrica, on es van crear reserves de caça per protegir espècies amenaçades, o l’Índia, on Gandhi (1869-1948) propugnava un retorn a la vida rural i el respecte per la natura com a part de la seva filosofia de no-violència.

[Tornar a la part superior] 

3. Impacte en les polítiques ambientals (primera meitat del segle XX)

El moviment de conservació aviat va establir les bases per a la integració de principis ambientals en les polítiques públiques. Als Estats Units, la creació del Servei Forestal el 1905 i del Servei de Parcs Nacionals el 1916 va institucionalitzar la gestió de terres públiques, que garantia la protecció dels boscos, la vida silvestre i les conques hidrogràfiques. Aquest enfocament es va reproduir a Europa, on la creació de parcs nacionals i la protecció d'àrees naturals com els Alps –amb el Parc Nacional Suís el 1914– i els Pirineus –amb el Parc Nacional dels Pirineus el 1967– va marcar l'inici d'un esforç sistemàtic per preservar la biodiversitat.

Durant els anys cinquanta, diversos episodis clau van marcar el moviment ecologista: l'episodi de contaminació durant l'any 1952 a Londres conegut com a Big Smoke, que en pocs dies va generar milers de morts; els bombardeigs atòmics d'Hiroshima i Nagasaki el 1945, en el context de la Segona Guerra Mundial; les proves de bomba termonuclear a l'Atol de Bikini entre els anys 1946 i 1958, que van causar una pluja radioactiva que afectà un pesquer japonès, i el vessament de mercuri incontrolat a la ciutat de Minamata, que va causar més de 1700 morts. Tot això va propiciar que el moviment ecologista evolucionés per abordar preocupacions ambientals més globals, com ara la contaminació de l'aire i l'aigua, els residus tòxics i el canvi climàtic.

[Tornar a la part superior] 

4. Auge de l'ambientalisme modern (1960 – 1980)

Aquestes dècades van estar marcades per l'emergència de moviments socials, com ara les protestes pacifistes contra la guerra del Vietnam, els moviments contra el racisme i sobre el gènere, i l'ambientalisme. El moviment ambiental modern, també conegut com a revolució ambiental, va començar a la dècada de 1960, impulsat per una creixent consciència sobre els impactes negatius de la industrialització i l'ús perjudicial que els productes químics podien tenir sobre la salut de les persones. La publicació de Silent Spring, de Rachel Carson, el 1962 (Carson, 1962) va ser un catalitzador crucial, ja que exposava els perills de l'ús de pesticides, i motivà reformes ambientals significatives, com l'eventual prohibició del DDT.

“Tots els éssers humans estan subjectes al contacte amb perillosos productes químics, des que neixen fins que moren, com a conseqüència del desenvolupament de la indústria de substàncies químiques artificials amb propietats insecticides” (R. Carson, 1962).

Figura 9.2.1 – Imatge del llibre Silent Spring i la seva autora, Rachel Carson, considerada una referent del moviment ecologista. 

Durant aquesta època, la preocupació global pel medi ambient es va intensificar amb la publicació de l'informe The Limits to Growth, del Club de Roma (Meadows et.al., 1972) que va destacar la pressió creixent sobre els recursos naturals. La Conferència d'Estocolm d'aquell mateix any va marcar un punt d'inflexió, el qual va tenir com a resultat la creació del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) i l’establiment d’un marc per a la cooperació internacional en qüestions ambientals.

A escala urbana, també en aquestes dècades de desenvolupament i creixement de les ciutats comencen a sorgir crítiques a l'urbanisme centrat en el cotxe, la congestió i els desequilibris entre la ciutat i l'entorn. Urbanistes com Mumford (1961) –autor de La ciutat i la seva història, en què descriu el desenvolupament de la ciutat des de l'antiguitat fins a l'era moderna—o Lynch (1960) —La imatge de la ciutat—, com també l'activisme de la periodista Jane Jacobs —com es mostra en el documental The Battle for the City, de 2016— comencen a denunciar l'especulació urbana i exigir un urbanisme més centrat en la ciutadania.

“Els automòbils són sovint etiquetats de manera adequada com els dolents responsables dels mals de les ciutats i les desil·lusions i les futilitats de la planificació urbana. Però l'efecte destructiu dels automòbils és encara menys una causa que un símptoma de la nostra incompetència a l’hora de construir la ciutat.“ (Jacobs, 1961)

Organitzacions com Greenpeace, fundada el 1971, i Sea Shepherd es van convertir en actors globals del moviment ambiental i dugueren a terme campanyes per aturar pràctiques destructives, com les proves nuclears i la caça de balenes. En paral·lel, van sorgir partits polítics centrats en la protecció del medi ambient, com el Values Party en Nova Zelanda en 1972, l'Ecology Party en el Regne Unit en 1973, o el Partit Verd d’Alemanya en 1980-; també va ser elegit el primer diputat verd a Suïssa el 1974.

Figura 9.2.2 – Fundació de Greenpeace. Viatge dels fundadors de l'organització a l'Àrtic el 1971 per aturar proves nuclears. Font: Greenpeace Organization.

A l’Amèrica Llatina, els esforços de conservació van començar a cobrar importància al segle XX, amb iniciatives per protegir l'Amazònia brasilera de la desforestació massiva. La creació de parcs nacionals i reserves naturals, com el Parc Nacional de l'Amazònia el 1974, van ser respostes directes a l'explotació intensiva de recursos naturals a la regió.

[Tornar a la part superior] 

5. Catàstrofes ecològiques i l'ecologisme dels pobres (1980 – 1990)

La dècada de 1980 va ser testimoni de diverses catàstrofes ecològiques que van sensibilitzar el món sobre la fragilitat del planeta. En destaquen tres esdeveniments: el desastre químic de Bhopal, a l'Índia (1984); l'accident nuclear de Txernòbil, a Ucraïna (1986), i el vessament de petroli de l'Exxon Valdez a Alaska (1989). Aquests incidents van subratllar la necessitat de regulacions ambientals més estrictes i van portar a una consciència global més gran sobre els riscos associats a la industrialització descontrolada.

Figura 9.2.3 – Tragèdia de Bhopal. Imatge de les víctimes afectades per la fuita de productes químics de la fàbrica de pesticides. Font: India Today.

En aquesta mateixa dècada, va néixer el Moviment de Justícia Ambiental per abordar les desigualtats ambientals que afectaven les comunitats amb ingressos baixos i les minories. Als Estats Units, les protestes de 1982 al comtat de Warren, Carolina del Nord, contra la ubicació d'un abocador de deixalles perilloses en una comunitat predominantment afroamericana, són sovint esmentades com el començament del moviment de justícia ambiental. Aquestes protestes van portar l'atenció nacional cap al tema del racisme ambiental i van conduir a establir polítiques destinades a prevenir la distribució desigual dels perills ambientals.

Altres exemples d'aquestes lluites inclouen el moviment Chipko a l'Índia (1980) i la Guerra de l'Aigua a Cochabamba, Bolívia (2000), que van subratllar la interconnexió entre la justícia social i la protecció ambiental. També, la lluita de Wangari Muta Maathai va permetre el 1977 la fundació del moviment Green Belt per a la reforestació de Kenya.

A l'Amèrica Llatina, l'activisme ambiental es va enfortir amb la formació d'organitzacions locals i la lluita contra la desforestació i l'explotació de recursos. Al Brasil, l'activisme liderat per figures com l'activista ecologista Chico Mendes (assassinat el 1988), que va defensar la selva amazònica i els drets dels treballadors del cautxú, va atreure l'atenció internacional cap a la necessitat de protegir l'Amazònia i els drets de les comunitats locals.

L'ecología sense lluita social és simplement jardineria. - Chico Mendes

Més tard, va sortir el llibre El ecologismo de los pobres (Martínez, 2009), terme que descriu el moviment que emfatitzava les lluites de les comunitats marginades contra la degradació ambiental. Aquest enfocament va destacar com la destrucció del medi ambient afectava de manera desproporcionada els pobres i les poblacions indígenes, que sovint no tenien els recursos per oposar-se a projectes que els eren perjudicials.

Aquests moviments van subratllar la connexió entre la protecció ambiental i la justícia social, amb què va desafiar la narrativa dominant que el desenvolupament econòmic havia de tenir prioritat sobre les preocupacions ambientals.

[Tornar a la part superior]

6. Globalització de l'ambientalisme i el moviment contra el canvi climàtic (1990 – actualment)

A partir dels anys 1990, l'ambientalisme es va globalitzar amb problemes com el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, reconeguts com a desafiaments globals que requerien la cooperació internacional. La Cimera de les Nacions Unides de la Terra de Rio el 1992 va ser un esdeveniment clau, en què es van aprovar la Declaració de Rio sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament, l'Agenda 21 sobre desenvolupament sostenible i els Principis relatius als boscos. A més, també s’hi van acordar i signar acords multilaterals dins del marc de les Nacions Unides que avui dia encara tenen una gran rellevància: el Convenció sobre Diversitat Biològica, la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic i la Convenció de les Nacions Unides per a la Lluita contra la Desertificació.

El moviment contra el canvi climàtic va sorgir com a resposta al tema ambiental més urgent del segle XXI. La publicació el 2001 del tercer informe d'avaluació del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) va confirmar que el clima de la Terra estava canviant i que les activitats humanes, especialment la combustió de combustibles fòssils, n'eren la causa principal. Aquest informe va ser un crit d’alerta per a molts governs i ONG, i va donar lloc a més esforços per abordar el canvi climàtic.

Durant els anys setanta, s'havien dut a terme diverses investigacions sobre els efectes dels clorofluorocarburs (CFC) artificials en les molècules d'ozó, a causa de l'observació de la reducció d'aquest gas en algunes zones de l'atmosfera. Com a resultat, el 1987 es va aprovar el Protocol de Montreal, que tenia l’objectiu d’eliminar progressivament la producció de substàncies que redueixen la capa d'ozó i que va suposar un gran èxit del moviment. El Protocol de Kyoto el 1997 va ser una altra fita significativa en els esforços per mitigar el canvi climàtic, en què s’establiren els objectius per reduir les emissions un 5,2 % de mitjana entre 2008 i 2012. Per bé que es va trobar amb desafiaments, aquest tractat va establir les bases per a acords posteriors, com l'Acord de París de 2015, en què gairebé totes les nacions es van comprometre a limitar l'escalfament global a menys de 2 °C sobre els nivells preindustrials. Tot i això, aquests avenços es consideren insuficients i estan lluny d'assolir l'acció necessària per revertir el problema. Els darrers anys, els moviments ecologistes han continuat pressionant per ampliar i reforçar les mesures sobre el canvi climàtic, les energies renovables i la conservació. El moviment també s’ha enfrontat a alguns reptes, com l’oposició de la indústria dels combustibles fòssils i els líders polítics que neguen la realitat del canvi climàtic. A més, a causa de la inactivitat de les institucions i altres grups per aplicar solucions reals als principals problemes mediambientals, els darrers anys han sorgit nous grups de resistència pacífica i acció directa en el moviment ecologista. Això s'ha caracteritzat per una sèrie de mobilitzacions globals que han tingut un paper significatiu a l’hora de conscienciar i pressionar els governs perquè prenguin mesures més ambicioses per abordar la crisi climàtica. Per exemple, Fridays for Future, liderat per Greta Thunberg, va reunir centenars de milers de persones a tot el món per exigir accions davant del canvi climàtic.

Figura 9.2.4 – Protestes de Walk for Your Future. Font: Democracy Without Borders.

En la mateixa línia, Extinction Rebellion, un moviment iniciat al Regne Unit el 2018, ha guanyat notorietat per les seves tàctiques de desobediència civil no violenta per exigir accions governamentals immediates davant de l'emergència climàtica. Extinction Rebellion ha dut a terme nombroses accions directes, bloquejos i manifestacions, per cridar l'atenció sobre la manca de mesures adequades per frenar el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat.

[Tornar a la part superior]

7. Reflexions Finals

• Els moviments ecologistes han evolucionat de manera significativa des dels inicis a finals del segle XIX fins a l'actualitat, evolució que reflecteix una consciència global creixent sobre la interconnexió entre la protecció ambiental i el benestar humà.
• Des dels primers esforços de conservació fins a la lluita moderna contra el canvi climàtic, l'ecologisme ha passat de ser una resposta a les conseqüències immediates de la industrialització a convertir-se en un moviment global que aborda problemes complexos, com ara la justícia ambiental, la pèrdua de biodiversitat i la sostenibilitat a llarg termini.
• Tot i els desafiaments i la resistència, el moviment ecologista continua sent una força vital per a la transformació social i política, ja que mobilitza milions de persones a tot el món per exigir un planeta més saludable i just per a les generacions futures.

[Tornar a la part superior] 

8. Per saber-ne més

• [Nacions Unides]: [United Nations Conference on Environment and Development, Rio de Janeiro, Brasil, 3-14 juny 1992]. Nacions Unides, 1992. https://www.un.org/en/conferences/environment/rio1992
• [Extinction Rebellion]: [Fragments of a Rebellion. Documental sobre Extinction Rebellion]
  https://www.youtube.com/watch?v=ZhjjD0hqPJE
• [Issac Goeckeritz]: [Los derechos de la Naturaleza. Un movimiento global. Documental]
  https://www.youtube.com/watch?v=RupkZM8dV14
• [Matt Tyrnauer]: [Citizen Jane: The battle for the city. Documental]
  https://www.youtube.com/watch?v=jL5UcpiCl5M
• [EJOLT]: [Mapping Environmental Justice]
  http://www.ejolt.org/

[Tornar a la part superior] 

9. Referències

• Carson, R. (1962). Silent Spring. London: Penguin Books.
• Jacobs, J. (1961).The Death and Life of Great American Cities. New York: Vintage Books.
• Lynch, K. (1960). The image of the city. Cambridge, Mass.: Mit Press.
• Martínez, J. (2009). El ecologismo de los pobres. Icaria.
• Meadows, D.H.; Meadows, D.L.; Randers, J. & Behrens III W. (1972). The Limits to Growth: A report for the Club of Rome’s project on the predicament of mankind. New York: Universe Books.
• Mumford, L. (1961). The city in history: its origins, its transformations, its prospects. New York: Harcourt, Brace & World, Inc.

 [Tornar a la part superior]

10. Crèdits

Com es cita aquesta unitat?

Giffard, E.; Roca, E. Els movimients ecologistes. A: Segalàs J. (ed.). Sostenibilitat i Enginyeria [en línia]. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya. Institut de Recerca en Ciència i Tecnologies de la Sostenibilitat, 2024 [Consulta: dia mes any]. ISBN 978-84-10008-82-3. Disponible a: <https://is.upc.edu/ca/publicacions/llibres/sostenibilitat-i-enginyeria/unitats/9-2-els-movimients-ecologistes>.

El contingut d’aquest Unitat ha estat elaborada per:

 [Tornar a la part superior]

.