Comparteix:

9.2 Institucions Bretton Woods

1. Objectius de la unitat

Els objectius de la unitat són :

Conèixer quina és la distribució d’aigua disponible al planeta
Disposar d’una visió global de la relació de l’aigua amb el desenvolupament humà
Conèixer quin és l’impacte del canvi climàtic en cicle hídric i com afecta a la nostra disponibilitat de recurs.
Definir quins són els principals usos de l’aigua i fons de contaminació

2. Introducció

Les institucions de Bretton Woods són dues organitzacions financeres internacionals creades durant la Conferència Monetària i Financera de les Nacions Unides, celebrada a Bretton Woods, New Hampshire (Estats Units), l’any 1944. A la conferència hi van assistir representants de 44 països que cercaven establir un nou sistema de cooperació econòmica internacional després de les pertorbacions econòmiques i la inestabilitat financera de la dècada de 1930, especialment arran de la Gran Depressió i de la Segona Guerra Mundial.

Les dues institucions creades en el marc d’aquesta conferència foren el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Internacional per a la Reconstrucció i el Desenvolupament, que més endavant es coneixeria com el Banc Mundial. L’objectiu principal de les institucions de Bretton Woods era promoure la cooperació econòmica internacional i el desenvolupament.

Figura 9.2.1 – Hotel Mount Washington a Bretton Woods. Edifici on a l’any 1944 es van fundar les institucions de Bretton Woods. Font: World Bank

[Tornar a la part superior]

3. Objectius del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial

El Fons Monetari Internacional (FMI) té com a objectiu principal promoure l’estabilitat macroeconòmica i financera a escala global. A més, ofereix assessorament en matèria de polítiques econòmiques i suport per al desenvolupament de capacitats, amb la finalitat d’ajudar els països a construir i mantenir una economia sòlida. Per donar suport a les nacions que afronten desequilibris en la seva balança de pagaments i dificultats per complir amb les seves obligacions de pagament internacionals, el FMI proporciona préstecs a curt i mitjà termini. Aquests préstecs es financen principalment a través de les quotes aportades pels països membres. El personal del FMI està format majoritàriament per economistes amb una àmplia experiència en polítiques macroeconòmiques i financeres.

Per la seva banda, el Banc Mundial se centra en fomentar el desenvolupament econòmic a llarg termini i reduir la pobresa. Ho fa mitjançant l’oferta d’assistència tècnica i financera als països perquè puguin dur a terme reformes o executar projectes. L’assistència del Banc Mundial s’estén al llarg de períodes prolongats i es finança tant amb les contribucions dels països membres com amb l’emissió de bons. El seu personal està integrat principalment per especialistes en àmbits concrets, com el canvi climàtic, o en sectors específics, com el de l’educació.

Figura 9.2.2 - Reunió del FMI. Font: FMI

[Tornar a la part superior]

4. Qui dirigeix aquestes institucions?

El Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI) són institucions governades pels seus països membres, tot i que els equilibris de poder no són equitatius. Els Estats Units tenen el major poder de vot en ambdues institucions, cosa que reflecteix el pes del seu PIB en la fórmula de contribució financera i, alhora, els atorga una influència significativa en les decisions estratègiques.

Tot i que el Banc Mundial i el FMI tenen estructures i mandats diferents, comparteixen una estructura de governança similar. El màxim òrgan de decisió de les dues institucions és la Junta de Governadors, formada per un representant (normalment el ministre de finances o el governador del banc central) de cada país membre. Aquesta Junta es reuneix anualment per establir les línies generals de política, aprovar els pressupostos i escollir els directors executius.

La gestió quotidiana recau en els directors executius, que representen grups de països (excepte en el cas dels membres amb prou pes per tenir un lloc propi, com els Estats Units o la Xina). Actualment, el Banc Mundial i l’FMI compten ambdós entre 20 i 25 directors executius. Aquests directors participen en la supervisió de les operacions i en l'aprovació de projectes, préstecs i programes d'ajust, així com en les reformes institucionals.

Aquesta estructura reflecteix un sistema de governança ponderada per quotes, on el pes polític i financer dels països determina la seva capacitat de decisió. Això ha generat crítiques per part de països en desenvolupament, que consideren que la seva representació i capacitat d'incidir en les polítiques globals és limitada, tot i ser sovint els principals receptors de les actuacions d’aquestes institucions.

[Tornar a la part superior]

5. Grans periodes en la vida del FMI i del BM.

Tot i que el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional van néixer amb funcions específiques en el marc de l’ordre econòmic internacional de postguerra, al llarg de les dècades han experimentat transformacions importants. Aquestes institucions han respost, reinterpretat o reforçat el seu paper en funció de les crisis econòmiques globals, els canvis geopolítics i les tendències dominants en el pensament econòmic. És possible identificar diverses etapes en l’evolució històrica del Banc Mundial i el FMI, marcades per l’expansió del seu poder d’influència, l’adaptació dels seus instruments i una redefinició del seu paper en l’escena internacional. A continuació, es presenten els principals períodes que han marcat la trajectòria d’aquestes institucions.

Fons Monetari Internacional (FMI)

1946–1971: Sistema de Bretton Woods
Després de la seva fundació el 1944, el FMI esdevé una peça clau del sistema monetari internacional basat en el patró de canvi dòlar-or. El dòlar era l’única moneda convertible en or, i la resta de monedes mantenien un tipus de canvi fix respecte al dòlar. El FMI tenia la funció de supervisar aquest sistema i oferir assistència financera a països amb desequilibris en la balança de pagaments, amb l’objectiu de promoure l’estabilitat i la cooperació monetària internacional.

1971–1980s: Fi del dòlar-or i canvi flotant
El sistema Bretton Woods col·lapsa amb el conegut Nixon shock (1971), quan els EEUU suprimeixen unilateralment la convertibilitat del dòlar en or. Això posa fi al sistema de tipus de canvi fixes i dona pas a un model de flotació dirigida, amb el dòlar mantenint-se com a moneda de referència. En aquest nou escenari, el FMI perd la seva funció central de supervisar l’estabilitat dels tipus de canvi i comença a reorientar-se cap a la vigilància macroeconòmica i l’assistència financera a països amb dificultats en la balança de pagaments.

1980–2005: Neoliberalisme i ajust estructural
A partir dels anys setanta i vuitanta guanya força la doctrina econòmica del neoliberalisme, impulsada pels governs de Margaret Thatcher al Regne Unit i Ronald Reagan als Estats Units. Amb l’hegemonia del neoliberalisme, el FMI adopta un paper central en la governança econòmica global a través del que es coneix com el ‘Consens de Washington’: un conjunt de recomanacions que defensa reformes com l’austeritat fiscal, la liberalització del comerç i dels mercats financers, i les privatitzacions. En aquest període els préstecs del FMI passen a estar condicionats a l’aplicació d’aquestes polítiques, especialment als països del Sud global.

Dues fites destacades d’aquest període són el Big Bang Day al Regne Unit (1986) i la derogació de la Glass-Steagall Act als EUA (1999).

El Big Bang Day va marcar una transformació important del mercat financer de la City de Londres. La reforma va consistir en una desregulació generalitzada, que va eliminar moltes restriccions, com ara les limitacions a la propietat estrangera de les empreses financeres i les comissions fixes en les operacions. També es van introduir noves tecnologies de negociació electrònica. Gràcies a aquests canvis, Londres es va convertir en un dels principals centres financers mundials, tot i que això també va comportar més volatilitat i riscos en el sistema.

La Glass-Steagall Act, aprovada als Estats Units el 1933 després de la Gran Depressió, obligava a separar la banca comercial (dipòsits i crèdits) de la banca d’inversió (activitats més especulatives). Aquesta separació buscava evitar excessos i protegir els clients. L’any 1999, però, la llei va ser derogada. A partir d’aquell moment, els grans bancs van poder barrejar totes dues activitats i crear conglomerats financers molt poderosos. Tot i donar més llibertat al sector, això també va augmentar el risc, i molts experts consideren que aquesta decisió va contribuir a la crisi financera del 2007-2008.

2000–2008: Crisi de legitimitat de l’FMI i declivi relatiu
Molts països emergents, especialment a Àsia i Amèrica Llatina, redueixen progressivament la seva dependència/exposició amb l’FMI mitjançant l’acumulació de reserves i l’ús de mecanismes regionals de cooperació financera. El FMI passa a ser percebut com un actor secundari, especialment en relació amb les seves funcions fundacionals.

2009–avui: Reactivació i reformulació
Amb la crisi financera global de 2008, el G20 impulsa la reactivació de l’FMI com a eina clau per gestionar crisis financeres. L’organisme canalitza fons d’estímul global i actua en casos greus (Grècia, Irlanda, Portugal...). Torna a tenir un paper rellevant en l’estabilitat financera internacional, tot i que en un context marcat per una arquitectura econòmica global molt més complexa i multipolar.

Banc Mundial (BM)

1945–1960: Reconstrucció de la postguerra
Creat el 1944, el BM (BIRD) comença la seva activitat centrant-se en la reconstrucció d’Europa i el Japó després de la Segona Guerra Mundial. Finança grans projectes d’infraestructura estratègica per reactivar l’economia i estabilitzar les regions afectades, consolidant un paper inicial vinculat al creixement i la cohesió occidental.

1960–1980: Desenvolupament postdescolonització i cooperació oficial
Amb la descolonització, el BM es focalitza en el desenvolupament dels països del Sud Global. Crea l’AIF (1960) per oferir finançament altament concessional als països amb ingressos més baixos. Finança grans projectes (carreteres, preses, energia), amb una visió tecnocràtica i modernitzadora centrada en el creixement econòmic a gran escala. Sorgeixen crítiques per la manca d’atenció als impactes socials i ambientals i als processos participatius. Durant els 70 es constata que la transferència de recursos no garanteix per si sola un desenvolupament real ni redueix la bretxa Nord-Sud, fet que impulsa un debat sobre l’eficàcia i les prioritats de l’ajuda internacional.

1980–2005: Globalització neoliberal i reorientació funcional
Amb el predomini del neoliberalisme, el BM esdevé un executor directe sobre el terreny de les reformes estructurals. Promou l’obertura econòmica, la liberalització i les privatitzacions. Els préstecs s’associen sovint a condicions que afavoreixen l’entrada d’empreses i capitals estrangers, amb una visió orientada principalment al mercat i a la inversió privada. Aquest període genera una forta contestació social i acadèmica, pels impactes sobre els països del Sud global.
2005–avui: Desenvolupament sostenible i ODS
El BM reorienta el seu discurs cap a la lluita contra la pobresa, el canvi climàtic i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Introdueix nous instruments, iniciatives i línies de finançament relacionades amb la resiliència climàtica, la igualtat de gènere i l’educació. Tot i això, els analistes assenyalen tensions entre els objectius declarats i les condicions que acompanyen els préstecs, així com la persistència d’un enfocament centrat en el creixement econòmic.

[Tornar a la part superior]

6. Presa de decisions: el vot ponderat

Tant el Fons Monetari Internacional (FMI) com el Banc Mundial adopten un sistema de governança basat en el vot ponderat, en què el poder de decisió dels estats membres no és igualitari, sinó proporcional a la seva aportació financera a la institució.

El vot ponderat és un mecanisme segons el qual el pes del vot d’un país depèn del nombre de drets de vot que posseeix, els quals, al seu torn, es basen en la seva contribució econòmica. Així, els països amb majors recursos i quotes de participació disposen d’una capacitat d’influència decisional més elevada.

Al FMI, cada estat membre té una quota assignada en funció de la mida relativa de la seva economia mundial. Aquesta quota determina tant l’aportació financera com el pes dels drets de vot del país. Les decisions ordinàries es prenen per majories simples o qualificades (normalment el 85% dels vots), la qual cosa atorga de facto poder de veto als països amb una quota elevada, com els Estats Units. Aquest disseny institucional reflecteix un enfocament tecnocràtic i jeràrquic basat en la capacitat econòmica, però també ha estat objecte de crítiques recurrents per perpetuar desequilibris en la representació i limitar la veu dels països amb majors necessitat de finançament.

El Banc Mundial aplica un sistema similar, especialment en el si del Banc Internacional per a la Reconstrucció i el Desenvolupament (BIRD) i de l’Associació Internacional de Foment (AIF). Els drets de vot estan vinculats al nombre d'accions subscrites pels països membres, que reflecteixen les seves aportacions al capital de la institució. Això implica que els països més desenvolupats, principals contribuents, exerceixen una influència dominant sobre les polítiques de finançament i condicionalitat.

Aquest sistema ha estat àmpliament qüestionat des del món acadèmic i polític per la seva manca de representativitat i per perpetuar una dinàmica de poder asimètrica entre el Nord i el Sud globals. Tot i algunes reformes en la distribució de quotes i drets de vot, el sistema continua afavorint els interessos dels països amb més capacitat financera, sovint en detriment de les necessitats i prioritats dels països en desenvolupament.

[Tornar a la part superior]

7. Critiques a l'actuació del FMI i al BM

A partir dels anys vuitanta, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial esdevingueren actors centrals en la promoció de polítiques econòmiques neoliberals en els països del Sud Global. Aquestes polítiques posaven l’èmfasi en la liberalització dels mercats, la reducció del paper de l’Estat i la promoció de la iniciativa privada, sovint en detriment de la despesa pública i de la qualitat dels serveis socials bàsics.

Els crítics sostenen que aquestes receptes han afavorit l’acumulació de riquesa en mans d’una minoria, han debilitat les capacitats dels estats, han contribuït a augmentar les desigualtats econòmiques i socials, perpetuant situacions de pobresa estructural en molts països receptors. Una de les principals fonts de controvèrsia han estat els Programes d’Ajust Estructural (PAE), mitjançant els quals aquestes institucions han vinculat l’accés a finançament a l’aplicació de mesures com la privatització de serveis públics, l’austeritat fiscal i la liberalització del comerç i dels fluxos de capital.

Aquestes condicions han estat àmpliament qüestionades per la seva rigidesa tecnocràtica, la seva orientació uniforme i per ignorar les particularitats econòmiques, socials i culturals de cada context. Diversos estudis assenyalen que aquestes polítiques han provocat efectes adversos en àmbits com la salut, l’educació o la seguretat alimentària, especialment entre les poblacions més vulnerables.

D’altra banda, també s’ha qüestionat la governança interna d’aquestes institucions. Diverses veus assenyalen que l’actual sistema de vot ponderat otorga un pes desproporcionat dels Estats Units i a altres països del Nord global, fet que limita la capacitat dels països en desenvolupament per incidir en els òrgans de decisió del FMI i del Banc Mundial limita la capacitat dels països en desenvolupament per influir en les polítiques i prioritats globals. Aquesta asimetria ha generat demandes creixents de reforma per tal de garantir una representació més equitativa i democràtica.

Malgrat aquestes crítiques, les institucions de Bretton Woods continuen exercint una influència significativa en l’economia global. En els darrers anys han incorporat nous discursos i instruments vinculats al desenvolupament sostenible, la lluita contra el canvi climàtic i la reducció de les desigualtats, si bé el seu compromís real i la coherència d’aquestes noves agendes amb la seva pràctica financera continua sent objecte de debat.

[Tornar a la part superior]

8. Reflexions Finals

Les institucions de Bretton Woods, representades principalment pel Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial, han estat actors centrals en l'evolució de l'economia internacional des de la Segona Guerra Mundial. Tot i la seva longevitat i capacitat d’adaptació, aquestes institucions han estat objecte de crítiques recurrents tant per les seves polítiques com per la seva estructura de governança. A continuació es presenten algunes reflexions clau que permeten avaluar el seu paper, els seus límits i els reptes que afronten en el context actual:

El sistema de vot ponderat consolida una arquitectura jeràrquica basada en el pes econòmic dels estats. Això afavoreix els països amb més capacitat financera i restringeix la representativitat dels països en desenvolupament.
Les polítiques imposades com a condició per accedir al finançament han tingut efectes negatius sobre les poblacions més vulnerables, especialment en àmbits com la salut, l’educació i els serveis socials bàsics.
S’ha prioritzat sovint la disciplina fiscal i l’estabilitat financera en detriment de la cohesió social i el desenvolupament humà, sense una consideració suficient de les realitats locals.
Les demandes de reforma, especialment pel que fa a una distribució més equitativa del poder de decisió, són cada cop més presents en l’àmbit acadèmic i polític internacional.
Amb l’emergència de noves potències i institucions alternatives, el repte per al FMI i el Banc Mundial és demostrar que poden operar com a instruments multilaterals útils i legítims en un sistema internacional més plural i descentralitzat.

[Tornar a la part superior]

9. Per saber-ne més

CNBC - What's the difference between the IMF and the World Bank? | CNBC Explains: https://www.youtube.com/watch?v=lN3qrFA4jXc
Banco Mundial – Quiénes somos: https://www.bancomundial.org/es/who-we-are
Corporació Financera Internacional (IFC): https://www.ifc.org
Associació Internacional de Foment (IDA): https://ida.worldbank.org

[Tornar a la part superior]