1.1 Antropocè i la Sostenibilitat

Els objectius de la unitat són: 

• Entendre el concepte de antropocè i els canvis que aquest a comportat en els ecosistemes i la societat en el marc de l’evolució humana.

• Conèixer els conceptes de capacitat de càrrega i ser conscient del seu actual sobrepassament.

• Reflexionar sobre la sostenibilitat del model socioeconòmic actual.

2. Introducció

3. Capacitat de càrrega

La capacitat de càrrega és"el nombre més elevat d'individus d'una espècie que un hàbitat pot suportar de forma indefinida".

Posem l'exemple d'una praderia amb cérvols. Hi ha un nombre màxim de cérvols a partir del qual la quantitat d’herba que mengen aquests animals és superior a la seva capacitat natural de regeneració. Superat aquest límit es produeix una pèrdua de la cobertura vegetal del sòl i, per tant, l’erosió fa reduir la producció d’herba. Finalment els cérvols seran la principal víctima del seu excés de població, ja que el nombre d’exemplars es reduirà per manca d’aliment.

Si no se supera la capacitat de càrrega, la població de cérvols es podrà mantenir de forma constant iindefinida (hi hauran morts i naixements però la quantitat de cérvols es mantindrà constant).

Aquest concepte explica que l'explotació sostenible d'un recurs renovable només es podrà fer si no se supera la capacitat de càrrega. Si no pesquem més peixos dels que creixen de forma natural, la quantitat de peixos es mantindrà constant de forma indefinida. Si no traiem més fusta del bosc que la que creix de forma natural —per tant dins dels límits de la capacitat de càrrega— la quantitat de fusta (el capital natural segons alguns autors) es mantindrà constant de forma indefinida.

Quan hi ha un sobrepassament (quan el nombre de individus supera la capacitat de càrrega d'un ecosistema) es produeix a la mort i disminució de la població. (Figura 1.1.2). Fet que produeix un fluctuació de la població per sobre i per sota de la capacitat de càrrega arribant-se a un equilibri inestable. La capacitat de càrrega no és constant, pot variar al llarg del temps degut a la destrucció de l’ecosistema en períodes de sobrepassament.

Figura 1.1.2. Superació de la capacitat de càrrega degut a un creixement exponencial de la població, fet que produeix una degradació de la propia capacitat de càrrega. (Copyright; Nchisick CC BY-SA 4.0).

Ara bé, si la població animal objecte d'estudi és l'ésser humà i l'hàbitat és la Terra, ens podem preguntar: quina és la capacitat de càrrega de la Terra?, quantes persones pot suportar la Terra?

La capacitat de càrrega humana és un concepte explorat per moltes persones, el més famós Thomas Robert Malthus (1766 - 1834), durant centenars d'anys. La capacitat de càrrega, "K", es refereix al nombre d'individus d'una població que es pot mantenir indefinidament per una àrea determinada. A la capacitat de càrrega, la població tindrà un impacte en els recursos de la zona determinada, però no fins al punt que la zona ja no pugui mantenir la població. De la mateixa manera que una població de ñus o algues té una capacitat de càrrega, també ho fa una població humana.

Els humans, tot i que estan subjectes a les mateixes limitacions ecològiques que qualsevol altra espècie (necessitat de nutrients, aigua, etc.), tenen algunes característiques com a individus i algunes com a població que els fan una espècie única. A diferència de la majoria dels altres organismes, els humans tenen la capacitat d'alterar el seu nombre de descendència, el nivell de consum de recursos i la seva distribució. Tot i que la majoria de dones d'arreu del món podrien tenir el mateix nombre de fills durant la seva vida, el nombre que tenen en realitat es veu afectat per molts factors. Depenent dels factors tecnològics, culturals, econòmics i educatius, la gent de tot el món té famílies de diferents mides. A més, a diferència d'altres organismes, els humans inventen i alteren la tecnologia, que els permet canviar el seu entorn. Aquesta habilitat fa que sigui difícil determinar la K humana.

A aquesta pregunta podem respondre que la capacitat de càrrega depèn de les nostres exigències alimentàries, dels nivells de consum dels recursos, de la quantitat de residus generats, de les tecnologies utilitzades i de la nostra capacitat de mobilització davant les amenaces.

De totes maneres en l'aplicació d'aquest concepte als humans convé tenir present les reflexions de William Rees (1998) , de la International Society of Ecological Economics, quan afirma: "El concepte de capacitat de càrrega no es pot aplicar als humans de manera simple […] atesa la nostra variable tecnològica, cultural, i als diferents models de consum i comerç. La capacitat de càrrega s'ha d'interpretar com la taxa màxima de consum de recursos i de generació de residus que es pot sostenir indefinidament sense desequilibrar progressivament la integritat funcional i la productivitat dels ecosistemes principals, sense que importi on es trobin aquests ecosistemes."

[Tornar a la part superior]

4. Fases Humanitat

Segons l’historiador Boyden (Boyden, 1987), l’ocupació humana del planeta Terra es pot classificar en varies etapes o fases ecològiques diferents. S'entén per 'fase ecològica' un període en el qual la relació dels humans amb el seu entorn natural es caracteritza per un patró determinat.

Aquestes fases són:

1. Fase caçadors-recol·lectors, l’única que ha durat més temps perquè ha estat pràcticament sostenible (hom calcula que ha durat unes50.000 generacions).
2. Fase agrícola, que ha durat unes400 generacions.
3. Fase industrial, que ha durat —fins ara— unes8 generacions.
4. Fase postindustrial, que ens podem preguntar si és o serà la fase actual.

El següent gràfic mostra el canvis globals al llarg d’aquestes fases.

Figura 1.1.3. Canvis globals a llarg termini en (A) categories principals de sistemes socioculturals (basats en Nolan i Lenski [2010]), (B) poblacions humanes basades en U.S. Census Bureau 2013. Múltiples fletxes indiquen que les transicions del Paleolític al Neolític són regionals, no globals. L'escala de temps anterior a 1900 és anys logarítmics BP, després de 1900 són anys naturals lineals. (Adaptat de Ellis, 2015)

[Tornar a la part superior]

4.1 Fase Caçadors-recol·lectors

L'augment de les poblacions humanes modernes de comportament a l'Àfrica > 50 ka BP s'associa amb una important expansió en el paper adaptatiu de l'herència cultural a mesura que va sorgir aleshores una àmplia gamma de nous règims de subsistència, inclosa la modificació del paisatge per a la caça, l'ús d'armes de punta de projectil lític per a caça, expressió simbòlica i estètica (marques simbòliques, pintures rupestres, ocres, perles), eines cada cop més complexes i estandarditzades fetes amb una varietat de materials més àmplia i probablement l'ús de llengües per millorar la cooperació en l'alimentació, el comerç i altres intercanvis socials i organització social (Sterelny 2014). L'herència genètica dels homínids es redueix amb l'extinció de l'Homo neanderthalensis, probablement com a resultat de la competència i el desplaçament de poblacions més grans d'humans moderns de comportament (Klein 2009). Més important encara, comença la construcció de nínxols socioculturals desbocats, amb les herències culturals i ecològiques que superen els trets genètics per adaptar-se a les alteracions ambientals i als reptes socials de viure en societats de caçadors-recol·lectors culturalment complexes (Sterelny 2014). Els beneficis adaptatius de les herències materials també van començar a acumular-se a través de la fabricació i l'intercanvi intergeneracional d'ornaments, eines, peces de vestir i altres béns materials cada cop més intensos i complexos.

Abans que el Plistocè hagués acabat i comencés l'Holocè, les societats de caçadors i recol·lectors humans moderns de comportament es van establir a tots els continents, iniciant el paper global de la construcció de nínxols socioculturals com a força transformadora de la biosfera mitjançant les primeres formes d'enginyeria d'ecosistemes cooperatius i altres apreses i implementades socialment. règims de subsistència. Els primers caçadors-recol·lectors van introduir règims de foc antropogènic als continents, tant sense voler com amb la intenció de crear i mantenir paisatges oberts i ecosistemes successius primerencs per millorar el seu èxit en la caça i l'alimentació. Les societats de caçadors-recol·lectors més complexes i sedentàries van desenvolupar poblacions més grans, un grau de desigualtat social i jerarquia i algunes tecnologies ceràmiques desenvolupades, els primers minerals artificials produïts pels humans. Les poblacions més grans exerceixen una pressió més gran sobre els recursos vegetals i animals, ajudant a provocar l'extinció de la megafauna i requerint l'ampliació de les estratègies de caça i alimentació per obtenir una nutrició adequada una vegada que les preses preferides i els recursos vegetals es van fer rars. Les tecnologies per al processament d'aliments, inclosa la mòlta i l'ebullició, van augmentar els nutrients extraïbles d'aliments vegetals i animals, augmentant els retorns d'aliments de terres limitades i, potencialment, fent petites llavors i tubercles que val la pena explotar a nivells alts per primera vegada, posant-los en marxa per a una posterior domesticació.

Les poblacions sedentàries de complexos caçadors-recol·lectors, especialment aquelles que ocupaven les parts més productives dels paisatges, van començar a propagar espècies desitjables de plantes i animals mitjançant una àmplia gamma d'estratègies de construcció de nínxols pre i protoagrícoles. A principis de l'Holocè, la majoria de les poblacions humanes probablement vivien en societats que s'havien adaptat a poblacions més denses mitjançant processos de construcció de nínxols socioculturals que van augmentar la productivitat de la terra mitjançant l'enginyeria dels ecosistemes i una sèrie d'altres règims de subsistència, inclòs l'intercanvi cooperatiu. d'aquestes tecnologies i els seus productes materials, permetent que les seves poblacions creixin encara més en escala i complexitat.

[Tornar a la part superior]

4.2 Societats hortícoles i agràries

Les primeres societats agràries van sorgir a principis i mitjans de l'Holocè en més d'una dotzena de centres d'origen i es van estendre pels continents per trajectòries diverses, des de la coevolució in situ fins a l'intercanvi cultural, i des de caçadors-recol·lectors mòbils i sedentaris fins al cultiu itinerant i la ramaderia. La domesticació d'espècies desitjables és una forma especialment important de construcció de nínxols socioculturals en què els canvis genètics en les poblacions s'indueixen a través de generacions de cria selectiva per als trets desitjats en entorns dissenyats mitjançant la neteja i el conreu de terres, produint en última instància grans herències ecològiques beneficioses tant per als humans com per als domesticats. A través de les primeres formes d'agricultura, les societats hortícoles van assolir escales molt més grans de població i acumulació cultural que les de caçadors-recol·lectors, i això va provocar un major creixement de la població, l'expansió de les poblacions agrícoles a noves zones i el desplaçament de caçadors-recol·lectors, i a Formes cada cop més complexes d'agricultura i altres tecnologies, com ara l'adob, l'aixecament i el desenvolupament de la fosa per produir ornaments de metalls no fèrrics, armes i més tard altres eines, com ara instruments de granja. Les societats hortícoles van desenvolupar formes d'organització social més complexes i jeràrquiques, amb algunes societats hortícoles avançades que van desenvolupar règims de subsistència basats en les incursions i el comerç amb altres societats.

A mesura que les poblacions van créixer i les tecnologies agrícoles i altres van continuar acumulant-se, les societats van continuar ampliant-se, amb societats agràries que depenien de la tracció animal combinada amb l'arada desplaçant les anteriors societats hortícoles i de caçadors-recol·lectors de les terres més productives, alhora que també van desplaçar i intercanviar amb cadascuna. altres a través de la guerra, el comerç, l'emigració, la malaltia, la degradació de la terra i el col·lapse periòdic. Durant mil·lennis, a la majoria dels continents, les societats agràries van desenvolupar tecnologies notablement productives per augmentar i mantenir la productivitat de les mateixes terres per donar suport a poblacions grans i en creixement, com ara el reg, els cultius múltiples i l'ús d'una àmplia gamma de fertilitzants. A mesura que augmentaven les poblacions i la productivitat de la terra, les innovacions culturals, com ara el càlcul, l'escriptura, els diners, l'estat, la propietat absent de la terra i els sistemes de transferència de riquesa intergeneracional desigual van fer possible règims de subsistència basats en l'extracció d'excedents agrícolas mitjançant el comerç i la fiscalitat, donant suport a l'augment de la poblacions no agrícoles en assentaments urbans separats de les terres productives i especialitzades en la producció artesanal, el comerç i l'extracció de rendes de la terra, el comerç i altres recursos de subsistència per part de les elits governants i terratinents. Les innovacions tecnològiques, com ara sistemes de reg, carreteres millorades, eines i armament de ferro i vaixells capaços de comerç marítim, van millorar encara més les beneficioses herències culturals, materials i ecològiques de les societats agràries avançades, ajudant a la seva propagació, la seva submissió i annexió d'altres societats, i en última instància, la seva interconnexió en un sistema mundial global cap al 1600 dC a través del comerç, tributs i altres relacions d'intercanvi intersocietal.

[Tornar a la part superior]

4.3 Fase Urbana i industrial

Les poblacions urbanes que depenen del comerç i d'altres règims de subsistència basats en l'intercanvi van sorgir per primera vegada al Pròxim Orient fa més de 6.000 anys, i les ciutats petites es van convertir en comunes a les societats agrícoles avançades cap a l'any 3500 BP. Les poblacions concentrades, les elits especialitzades, els mercats, les xarxes d'intercanvi i la riquesa de les ciutats de les societats agràries avançades, com la dels romans, probablement van facilitar notables avenços culturals i tecnològics i augmentar els ingressos i les oportunitats com ho fan a les ciutats contemporànies, malgrat la seva una proporció relativament petita de la població total abans dels darrers segles. A mesura que van sorgir les societats industrials durant els darrers dos segles, l'escala i el ritme d'urbanització es van accelerar dràsticament, amb el percentatge global de poblacions humanes que vivien a les ciutats que va créixer d'aproximadament un 7% el 1800, al 16% el 1900, a més del 50% actual. Per satisfer les demandes a gran escala de les poblacions industrials urbanes riques i en creixement, els alts nivells de producció i comerç d'excedents agrícoles van ser satisfets amb escales cada cop més grans d'operacions agrícoles, sistemes comercials i infraestructures i institucions tecnològiques sostingudes per grans subsidis energètics dels combustibles fòssils. i altres inputs industrials. L'auge i la centralització de les societats urbanes i industrials a gran escala també ha estat una tendència continuada cap a la generació sistemàtica de desigualtats materials, culturals i polítiques dins de les societats i la submissió i extracció sistemàtica de recursos de les societats més petites i menys centrals. dins dels sistemes mundials per societats a gran escala, tot i que aquestes tendències també inclouen dinàmiques d'augment i caiguda considerables, heterogeneïtat geogràfica i processos gairebé continus de reestructuració social i ecològica.

[Tornar a la part superior]

4.4 Fase Post Industrial

La societat postindustrial és aquella on l'economia es basa en la producció de serveis i no en la indústria o la manufactura. És a dir, una societat es pot considerar postindustrial quan la major part de la riquesa l'aporta el sector terciari (serveis) i el quaternari (investigació i desenvolupament). Així mateix, les activitats del sector primari (activitats extractives) i secundari (transformació de primeres matèries en béns de consum) esdevenen menys rellevants per a l'economia.

L’evolució del creixement de l'espècie humana es visualitza millor en el següent gràfic (figura xx)on l’escala temporal no és logaritmica. Com podem veure en els darrers 200 anys (8 generacions) el creixement ha crescut exponencialment (multiplicat per 10). Compareu aquest increment de la població amb les Figures 1.1.1, 1.1.2 i 1.1.3. Quines conclusions se'n poden extreure?

Figura 1.1.4. L’evolució de la població mundial en els darrer 12.00 anys. Els demografs de les Nacions Unides esperen un creixement ràpid de la població cap al final del segle XXI, arriban als 11.000 milions al 2100. (Copyright; Max Roser CC BY-SA)

[Tornar a la part superior]

5. Antropocé bo o antropocé dolent?

Però ha estat l’ésser humà generic el qui ha generat tots aquests canvis? No, Ha estat l’ésser humà capitalista. Grans fraccions de la humanitat han habitat i continuen habitant la Terra sense produir transformacions ecosistèmiques d’aquesta magnitud, de les quals ara som testimoni i causen les societats capitalistes, i en concret, el capital, com les 100 empreses que concentren més del 70% de les emissions globals. Les grans transformacions del sòl, sovint irreversibles, han estat possibles, per exemple, per processos com el desenvolupament de fertilitzants a partir del procés Häber-Bosch o la disseminació de radionúclids per accidents i assajos nuclears, ambdós possibles gràcies a la industrialització capitalista. Evidentment la Unió Soviètica i altres estats socialistes han contribuït a tots aquests processos, però a dia d’avui i des de l’origen de la Gran Acceleració, és el capitalisme global el motor de les transformacions globals de sòls, aigües i aires.

ACapitalism in the Web of Life, Jason W. Moore (2015), defensor del concepte Capitalocè, parla de com la idea d’Antropocè comporta la construcció de la humanitat com un actor col·lectiu, esborrant-ne les diferències històriques i geogràfiques en benefici de la simplicitat narrativa de l’argument. Les conseqüències d’això són visions neomaltusianes de la població, una consideració del canvi històric dirigit pels canvis en els complexos tecnològics, un concepte d’escassetat abstret de les relacions històriques de capital, classe i imperi i una meta-teoria de la humanitat com una agent col·lectiu, ignorant com les forces capitalistes i imperialistes han cohesionat la història mundial moderna. El terme Antropocè, doncs, pot dificultar comprendre que tots els impactes als quals ens referim són fruit d’un conjunt de fets històrics i no pas l’acte d’una espècie.

Podem acceptar que algunes modificacions en el sistema Terra ja causades es mantindran durant períodes de temps molt llargs i,podem influir i coordinar els processos planetaris (que coneguem prou) de manera orientada i no trastornarinintencionadament els ecosistemes. Però no hem d’ignorar quins són els responsables d’aquests canvis i de la seva magnitud: l’afany de lucre de les empreses privades i l’imperatiu del creixement infinit, dos dels fonaments del capitalisme. El combat contra aquests elements ha de ser central en qualsevol praxi política i en totes les estratègies col·lectives a desenvolupar que ens permetin superar l’actual sistema socioeconòmic.

[Tornar a la part superior]

6. Reflexions Finals

• L’antropocè és una proposta de nova època geològica que s’inicia en l'epoca industrial i es caracteritza per grans impactes en els ecosistemes i la biodiversitat, i un creixement exponencial de la població humana.
• La capacitat de càrrega es el nombre màxim de individus que pot viure indefinidamente en un ecosistema.
• En l’ecosistema “Terra” el humans ja hem sobrepassat la seva capacitat de càrrega i ara se’n comencen a veure les conseqüències (canvi climàtic, pèrdua biodiversitat, etc.)
• El model capitalista neoliberal ha estat un dels models que ha portat a la humanitat a incrementar els impactes i el sobrepassament de la capacitat de càrrega.
• Quin model de societat volem per al futur? I que hi podem fer nosaltres individual i col·lectivament?

[Tornar a la part superior]

7. Per saber-ne més

• Antropoceno: la problemática vital de un debate científico (Article de la unesco on introduiex el concepte:https://es.unesco.org/courier/2018-2/antropoceno-problematica-vital-debate-cientifico)
• Informe planeta vivo (Informe anual de la WWF sobre la situació i evolució dels ecosistemes vius del planeta: https://wwflpr.awsassets.panda.org/downloads/descarga_informe_planeta_vivo_2022_1_1_1.pdf)

8. Referències

9. Crèdits

Com es cita aquesta unitat?

Segalàs, J. Antropocè i sostenibilitat. A: Segalàs J. (ed.). Sostenibilitat i Enginyeria [en línia]. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya. Institut de Recerca en Ciència i Tecnologies de la Sostenibilitat, 2024. [Consulta: dia mes any].  ISBN 978-84-10008-82-3. Disponible a: <https://is.upc.edu/ca/publicacions/llibres/sostenibilitat-i-enginyeria/unitats/1-1-antropoce-i-la-sostenibilitat>.

El contingut d’aquesta unitat ha estat elaborat per:

                   

[Tornar a la part superior]