14.4 Gestió dels residus municipals

Els objectius de la Unitat són:

• Identificar els principals models de recollida de residus municipals.
• Reconèixer les principals vies de gestió aplicables a les diferents fraccions contingudes en els residus municipals.
• Identificar les principals tecnologies i processos aplicables al reciclatge de plàstic, paper i cartró, vidre i alumini i ferro.
• Reconèixer els aspectes principals de la valorització de residus per incineració amb recuperació energètica, i del tractament de residus per deposició controlada.

 

2. Els residus Municipals a Catalunya

3. Recollida selectiva

Pel que fa a al recollida selectiva, el model aplicat a Catalunya és el d’una recollida genèrica al carrer on els residus se separen en origen majoritàriament en 5 components (Fracció orgànica del residu municipal, Paper i cartró, Envasos lleugers, vidre i resta) i altres recollides per a fluxos específics de residus com ara residus d’aparells elèctrics i electrònics (RAEE), residus comercials, Olis, Vehicles fora d’us, tèxtils...

La recollida selectiva genèrica a Catalunya es porta a terme majoritàriament amb contenidors de superfície disposats al carrer, tot i que hi ha també contenidors soterranis i recollida pneumàtica. Un altre sistema de recollida és el sistema de recollida porta a porta que s’ha demostrat el sistema amb nivells més alts de recollida selectiva i recuperació.

[Tornar a la part superior] 

 

4. Tractament i valorització de la FORM

La fracció orgànica dels residus municipals (FORM) representa al voltant d’un 36 % en pes del total dels residus municipals. Aquest valor pot variar depenent del municipi segons les característiques socials, culturals, urbanístiques, territorials i econòmiques del municipi. 

Hi ha dos tipus de tractament biològic possible per aquesta fracció:

• Tractament aeròbic o compostatge
• Tractament anaeròbic, també anomenat digestió anaeròbica o metanització.

Els sòlids resultants de la degradació aeròbica poden reunir les característiques d’un adob agrícola de tipus orgànic, mentre que els resultants de la digestió anaeròbica, de més baixa qualitat, tenen altres aplicacions menys exigents. 

[Tornar a la part superior] 

 

4.1 Tractament aeròbic de la FORM . Plantes de Compostatge

El compostatge és un sistema per al tractament de residus orgànics biodegradables basat en una activitat microbiològica complexa, realitzada en condicions controlades (sempre aeròbies), que genera un producte estable que es pot emmagatzemar sense inconvenients, i és sanitàriament higienitzat (Agència de Residus de Catalunya, 2016)

En cas que els residus orgànics tractats siguin residus orgànics recollits selectivament (seria el cas de la FORM recollida selectivament), el producte obtingut s’anomena compost i s’utilitza com adob orgànic.

 Figura 14.4.2. Procés de compostatge. Font: Agència de residus de Catalunya

En cas que els residus orgànics tractats siguin residus orgànics no recollits selectivament, llavors el producte obtingut no es considera compost i s’anomena bioestabilitzat i el procés biològic aerobi s’anomena bioestabilització en lloc de compostatge (veure apartat C).

En les plantes de compostatge de la FORM es poden distingir les operacions o etapes següents:

• Recepció i emmagatzematge dels materials a compostar.
  És la etapa on els materials estan més frescos i per tant cal considerar que es poden generar males olors. Així caldrà avaluar la possibilitat de confinar els residus susceptibles de generar pudors i d’adaptar-hi sistemes d’extracció i tractament de l’aire.
• Procés de mescla i homogeneïtzació.
  L’etapa de pretractament (mescla o homogeneïtzació) consisteix en l’operació de barrejar la FORM amb diferents materials per obtenir una mescla amb:

• Una porositat que permeti la circulació de l’aire per l’interior i la retenció de l’aigua.
• Una estructura que mantingui aquesta porositat durant tot el procés de compostatge.
• Una humitat i un pH adequats a l’activitat microbiana 
• La proporció de matèria orgànica biodegradable suficient perquè el procés es pugui iniciar i completar.
• Una relació C/N que minimitzi les pèrdues de nitrogen o perquè aquest element no sigui un factor limitador del procés.
• Uns continguts mínims d’altres elements essencials per als microorganismes perquè no siguin un factor limitador.
  
  Aquest materials complementaris són:

• Fracció vegetal triturada (li confereix estructura a la barreja)
• Aigua (li confereix humitat a al barreja) 
• Altres residus que mantenen el nivell de nutrients adequat pel desenvolupament microbià (relació C/N , pH..) 

• Etapa de descomposició i etapa de maduració.
  L’etapa de descomposició és la fase del procés de compostatge en què es produeix la descomposició biològica de les molècules més fàcilment degradables amb un alliberament d’energia que comporta l’augment de la temperatura del material i l’evaporació de part de l’aigua continguda en aquest material, i amb una disminució inicial del pH per formació d’àcids orgànics.
  
  Durant la fase de descomposició, degut a l’activitat microbiana, la FORM experimenta una reducció de pes, de volum i un augment de temperatura ja que es tracta d’un procés exotèrmic. Com a conseqüència d’aquest augment de temperatura, al final s’obtindrà un material higienitzat lliure de patògens i males herbes.
  
  Es tracta de l’etapa biològicament més activa i es controlen les condicions de treball (T, humitat, Oxigen, pH...).
  
  En l’etapa de maduració, la descomposició biològica de la matèria orgànica, encara que existeix, té molta menys importància, de manera que no hi ha ni un consum elevat d’oxigen ni un gran alliberament d’energia. Per això, la temperatura de la massa durant l’etapa disminueix gradualment.
  
  La durada d’aquestes etapes és variable, ja que depèn de la riquesa de la matèria orgànica, del control que es fa sobre el procés, de la qualitat de la mescla, dels sistemes tecnològics emprats, etc. Al final d’aquestes etapes s’obté un material estable i madur que es pot emmagatzemar sense inconvenients i sanitàriament higienitzat

Figura 14.4.3.Fases del compostatge .Font: Agència de residus de Catalunya

 

• Etapa de Post tractament: Durant aquesta fase tenen lloc un seguit de processos que tenen com objectius : 
• Recuperar l’estructurant i eliminar-ne els impropis que pugui contenir per poder reutilitzar-lo en nous cicles de compostatge.
• Separar els impropis que pugui contenir el compost i obtenir-ne un producte d’una granulometria determinada que es pugui comercialitzar.
•  Emmagatzematge: Es necessari que les plantes de compostatge disposin d’una zona d’emmagatzematge del compost obtingut entre d’altres per l’estacionalitat de la demanda. 
• Operacions complementaries: En les plantes de compostatge de la FORM també es realitzen un seguit de operacions complementaries, necessàries pel bon funcionament de la planta, com ara:

• Basses o dipòsits de recollida de lixiviats, d’aigües pluvials netes i d’aigües pluvials brutes.
• Sistemes de tractament dels aires exhausts.

[Tornar a la part superior] 

 

4.2 Tractament anaeròbic de la FORM. Digestió anaeròbia. Plantes de Biometanització

La digestió anaeròbia, també anomenada biometanització, és un procés biològicament complex en el que intervenen diferents microorganismes, que té lloc en condicions anaerobies (absència d’oxigen). 

El procés de biometanització te lloc a l’interior de reactors, anomenats digestors, en els quals part de la matèria orgànica dels residus orgànics es transforma en una mescla de gasos anomenada biogàs i resta una part no transformada anomenada digerit o digestat.

El biogàs generat està constituït principalment per metà i diòxid de carboni i altres gasos en petites quantitats (amoníac, hidrogen, sulfur d’hidrogen, etc.). Es pot considerar un bon combustible, i és útil per a la combustió i generació de calor i/o energia elèctrica; un metre cúbic de biogàs conté l’energia equivalent a uns 0,6 L de gasoil. 

El producte digerit es sol deshidratar i estabilitzar aeròbiament per obtenir compost.

Depenent de les condicions en les que treballa el digestor es parla de digestió 

• Humida o seca: Es tracta d’un procés Humit si el contingut de sòlids totals a l’interior del digestor no és superior al 15% i es parla de digestió seca si el contingut de sòlids totals està entre el 20 i el 40%.
• Mesofílica o termofílica: Es parla de digestió mesofílica si els digestors treballen a temperatures de 35-40ºC i es parla de digestions termofíliques si la digestió te lloc a temperatures 50-60ºC.

A la Figura 4 es pot veure un esquema d’una planta de biometanització.

Figura 14.4.4. Esquema planta Biometanització. Font: Valorga international

 [Tornar a la part superior]

 

5. Plantes de tractament mecànic biològic (TMB) de la fracció Resta

L’elevat contingut de matèria orgànica (restes de menjar) i materials valoritzables (vidre, paper, cartró, envasos de plàstic..) en la fracció Resta fa que sigui necessari el processament previ d’aquesta fracció en plantes de TMB. D’una banda, perquè la normativa actual no permet disposar en dipòsits controlats residus amb alt contingut de matèria orgànica i per altre banda cal evitar la disposició de materials reciclables per acomplir amb els objectius de reciclatge i recuperació establerts per la unió europea.

Així doncs, les plantes de TMB de la fracció resta tenen un doble objectiu:

• La separació i tractament biològic d’estabilització de la Matèria orgànica continguda en aquesta fracció, anomenada matèria orgànica de fracció resta, MOR, per diferenciar-la de la FORM que es recull de forma selectiva. 
• La recuperació de materials valoritzables continguts en la fracció.

La fracció resta d’entrada és sotmesa a una sèrie d’operacions mecàniques consecutives de separació. Així s’obtenen diferents fluxos de materials valoritzables i un flux ric en matèria orgànica anomenat MOR (matèria orgànica procedent de la fracció resta). 

La MOR és sotmesa a un tractament biològic que pot ser un aerobi o anaerobi. El tractament biològic aerobi és similar al que es fa a la fracció FORM, però la matèria orgànica estabilitzada obtinguda s’anomena bioestabilitzat (no compost) i en cap cas pot ser utilitzada com adob orgànic en agricultura o jardineria. 

La MOR també pot ser sotmesa a un tractament biològic anaerobi, de forma similar al tractament biològic anaerobi al que es sotmet la FORM, i del que s’obté biogàs i un digestat que caldrà bioestabilitzar. Així mateix, el bioestabilitzat obtingut no podrà ser mai usat com adob orgànic en agricultura ni en jardineria. 

A la Figura 5 es pot veure un esquema d’una planta de TMB de fracció resta i les unitats de procés de separació mecànica dels materials valoritzables.

Figura 14.4.5. Esquema d’una planta de TMB de fracció resta. Font: Agència de Residus de Catalunya  

[Tornar a la part superior] 

 

6. Plantes de selecció d’envasos

La fracció envasos lleugers (contenidor groc) es porta a plantes de selecció d’envasos on mitjançant diferents unitats de separació s’obtenen diferents fluxos segons el material del que estan fets aquests envasos. Mecànica o manualment, es fa la selecció de diferents tipus de plàstics (PEAD –separat entre blanc i color–, PEBD, PET i envasos mixtes), envasos fèrrics i d'alumini, i cartró per begudes. 

Figura 14.4.6.Esquema d’una planta de selecció d’envasos. Font: Agència de Residus de Catalunya   

Els materials (envasos) recuperats es porten a diferents plantes on són reciclats.

[Tornar a la part superior] 

 

7. Reciclatge de plàstic

Hi ha diferents tecnologies i processos que converteixen els residus plàstics en recursos:

• Reciclatge mecànic
• Dissolució
• Reciclatge químic

 

El reciclatge mecànic és un procés de valorització que, mitjançant temperatura i cisalla, converteix un residu plàstic en un material reciclat que pot ser emprat per a la mateixa aplicació o per a una altra de diferent. En aquest procés la cadena polimèrica es manté, és a dir, no es produeix un trencament de cadena, excepte la deguda a la possible degradació del propi polímer. El reciclatge mecànic és aplicable als materials plàstics, encara que en el cas dels materials termostables aquest es limiti en la majoria dels casos a un reciclat on el resultat s'incorpora com a càrrega i no com polímer (ja que el polímer no pot tornar a fondre's) (Aimplas, s.d)

 

El reciclat per dissolució (també conegut com a reciclatge físic) és una operació de valorització per la qual els residus plàstics se sotmeten a l'acció de dissolvents i d'altres agents químics pels quals els diferents polímers són dissolts i separats així de la totalitat del residu. Aquesta operació té com a finalitat separar polímers, o fins i tot additius per, sense provocar la ruptura de la cadena polimèrica, obtenir materials separats que després puguin ser incorporats com a matèries primeres reciclades. Al no produir trencament de la cadena, no es considera un reciclatge químic, encara que a alguns documents s'inclou dins d'aquesta categoria (Aimplas, s.d)

 El reciclatge químic o reciclatge molecular és la “conversió a monòmer o la producció de noves matèries primeres canviant l'estructura química dels residus plàstics mitjançant craqueig, gasificació o despolimerització, exclosa la recuperació d’energia i la incineració”. Segons l’agent químic que produeixi la ruptura es poden identificar diferents tipus de reciclatge químic. (Figura 7)

 

Figura 14.4.7. Tipus de reciclat químic. Font: Aimplas, s.d.

 

Segons la jerarquia de residus, el reciclatge químic s'hauria d'incloure dins de l'apartat de reciclatge, per sobre de la valorització energètica i l'eliminació a abocador. El reciclatge per dissolució i el reciclatge químic són actualment incipients i s'espera un gran desenvolupament en els propers anys (Aimplas, s.d)

[Tornar a la part superior]

 

8. Reciclatge de paper i cartró

El reciclatge de residus paperers presenta avantatges ambientals importants i tradicionalment s’ha dut a terme donada la rendibilitat econòmica que comporta. 

En el procés de reciclatge, les fibres papereres es van degradant (es tallen i es fibril·len), de manera que es va degradant la resistència mecànica del paper fins que ja no és viable reciclar-lo més. En un sistema teòric, tancat, de reciclatge de paper, el nombre de cicles de reciclatge està limitat a quatre o sis. A la pràctica, en la majoria de processos de reciclatge es combina fibra verge i fibra recuperada per tal d’assolir les propietats exigides pel que fa al producte final. 

El procés de reciclatge comença amb la desintegració del paper en aigua (obtenció de suspensió de pasta), a continuació es tracta la pasta obtinguda per eliminar-ne les impureses, que en el cas de paper reciclat això pot comportar el destintat de la fibra per flotació o dispersió per exemple. Tot seguit hi ha un filtrat i rentat de la pasta, laminació, premsatge i assecatge, i acabat del paper.

El reciclatge de paper i cartró suposa beneficis ambientals pel que fa a l’ús d'energia i els impactes associats a aquest ús, així com en l’impacte ambiental relacionat amb les aigües residuals d’aquest sector industrial (European Environtment Agency, 2005)

[Tornar a la part superior]

 

9. Reciclatge de vidre

La producció de vidre a partir de matèries primeres (sorra silícia, carbonat sòdic i càlcic) és un procés industrial amb un gran consum energètic. La reutilització dels envasos de vidre i el reciclatge del vidre contribueixen a reduir el consum d'energia i l’emissió de gasos d’efecte hivernacle associat a l’extracció de matèries primeres i al propi consum energètic .

El vidre és un material amb un potencial de circularitat molt elevat, tant pel que fa a la seva reutilització com a la seva reciclabilitat (es pot reciclar quasi perpètuament). 

El procés de reciclatge de vidre comença amb una neteja seguida de la separació de materials no desitjats (taps, elements metàl·lics...), a continuació el vidre és triturat i separat per colors amb l’ajut de separadors òptics. El material així obtingut s’anomena calcina i pot ser utilitzat per a la fabricació de nous envasos de vidre o d’altres com ara llana de vidre, aïllaments de fibra de vidre, material de pavimentació, maons, rajoles, formigó lleuger escumat...

[Tornar a la part superior]

 

10. Reciclatge d’alumini i ferro

L’alumini i el ferro són dos metalls molt utilitzats en la fabricació d’envasos (llaunes), si bé tots dos tenen moltes altres aplicacions que també generen ferralla reciclable.

El reciclatge d’alumini permet un gran estalvi energètic. Gràcies a la seva gran reciclabilitat, el 75% de tot l'alumini produït mai està en ús avui dia. Segons la European aluminium association, s'aconsegueix un estalvi energètic de fins a un 95% per tona d'alumini produït a partir de ferralla en comparació amb l'alumini primari (European Alunimnium Association, 2006). Segons la European Recycling indsutries (EuRIC-aisbl, 2020), es poden reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle (CO₂) fins a un 92% utilitzant ferralla d’alumini en lloc d’alumini primari. Una tona d’alumini reciclat permet estalviar fins a 8 tones de bauxita i 14000kWh d’energia. La producció d'alumini secundari representa globalment el doble de la producció d'alumini primari. Com a resultat, la ferralla d'alumini és una mercaderia valorada, comercialitzada a tot el món i la principal font de producció total d'alumini.

Pel que fa a el reciclatge dels envasos fèrrics, aquests solen portar un recobriment d’estany que inhabilita aquests residus per al tractament convencional de la ferralla d’acer. Cal un procés previ de desestanyada de les llaunes. Els electrodomèstics, els cotxes, els mobles, són fonts de residus fèrrics que també segueixen un procés de reciclatge. Actualment, més del 90% de l'acer inoxidable es recull i es recicla en nous productes. El reciclatge d’acer permet estalviar un 72% de l'energia necessària per la producció primària. El reciclatge d'una tona d'acer permet estalviar 1.4 tones de mineral de ferro, 0.8 tones de carbó, 0.3 tones de pedra calcària i additius i 1.67 tones de CO₂. L'ús d'acer reciclat per fabricar acer nou redueix la contaminació de l'aire en un 86%, l'ús d'aigua en un 40% i la contaminació de l'aigua en un 76% (EuRIC-aisbl, 2020)

[Tornar a la part superior] 

 

11. Valorització energètica. Incineració amb recuperació energètica

El rebuig de les plantes de tractament de residus municipals (fracció no valoritzable) conté alguns materials amb un poder calorífic considerable. El contingut calorífic del rebuig es pot aprofitar en els processos tèrmics d’incineració, de piròlisi o de gasificació. A la pràctica, la incineració (combustió oxidativa total) és gairebé l’únic procés tèrmic aplicat als residus municipals.

A Europa la incineració de residus municipals es fa amb aprofitament energètic, normalment com a generació d’energia elèctrica. Segons el Decret 152/2017 (DOGC, 2017), un procés d’incineració de residus municipals es considera valorització energètica si compleix amb una eficiència energètica (Ee) igual o superior a:

• 0.60 tractant-se d’instal·lacions en funcionament i autoritzades d’acord amb la legislació comunitària aplicable des d’abans de l’1 de gener de 2009
• 0.65 tractant-se d’instal·lacions autoritzades després del 31 de desembre de 2008.

Pel càlcul d’aquesta eficiència energètica (Ee) cal aplicar la fórmula següent:

Ee = [Ep - (Ef + Ei)] / [0.97 × (Ew + Ef)]

On : 

Ep és l’energia anual produïda com a calor o electricitat; es calcula multiplicant l’energia en forma d’electricitat per 2.6 i la calor produïda per a usos comercials per 1,1 (GJ/any).

Ef és l’aportació anual d’energia al sistema a partir dels combustibles que contribueixen a la producció de vapor (GJ/any).

Ew és l’energia anual continguda en els residus tractats, calculada utilitzant el poder calorífic net dels residus (GJ/any).

Ei és l’energia anual importada excloent Ew i Ef (GJ/any).

0.97 és un factor que representa les pèrdues d’energia degudes a les cendres de fons i a la radiació.

El diagrama adjunt correspon a una incineradora de residus especials. Les condicions de combustió són més severes i el procés de depuració de gasos, normalment, més intens que en una incineradora de residus municipals. Tanmateix, els processos bàsics són els mateixos, amb la particularitat que els residus municipals entren sempre en estat sòlid a la incineradora.

Els residus a incinerar passen per una fossa de recepció, des d’on una grua pop els introdueix al forn de combustió de graelles. Per la part inferior s’introdueix aire primari i, posteriorment, aire secundari. El forn de combustió està associat a la caldera de vapor, la qual alimenta el turboalternador que genera l’electricitat. Per la part inferior del forn es recullen els residus sòlids de la combustió (escòries). Després, els gasos de combustió passen per un sistema de depuració de gasos que normalment ocupa més de la meitat de la instal·lació. Els esquemes de depuració són força variables, però normalment inclouen:

• Sistema de rentatge de gasos àcids (humit o semisec).
• Adsorció o destrucció de productes de combustió incompleta (dioxines, furans i altres): adsorció amb carbó activat en pols, catalitzadors, postcombustió amb gas natural.
• Poden incloure sistemes addicionals de reducció d’òxids de nitrogen, mitjançant la injecció d’urea o amoníac al forn, o bé sistemes amb amoníac i catalitzador sòlid.
• Captació de partícules de cendres mitjançant electrofiltres o filtres de mànegues.

Un altre punt important en aquest tipus d’instal·lacions és la gestió adequada dels residus sòlids i de les aigües residuals.

 

Figura 14.4.8. Esquema de la planta d'incineració de residus especials. Font: Agència de residus de Catalunya 

 [Tornar a la part superior]

 

12. Dipòsits controlats

Segons la Llei reguladora de residus del Parlament de Catalunya (Generalitat de Catalunya, 2009) un Dipòsit controlat és una instal·lació de disposició del rebuig dels residus que s’utilitza per a la seva deposició controlada en la superfície o sota terra.

Abans de la implantació de la recollida selectiva, del tractament mecànic de la fracció i del tractament biològic de la fracció orgànica, els dipòsits controlats rebien fins al 100 % dels residus municipals generats. Per tant, la fracció orgànica, que llavors representava més del 50 % de les escombraries, fermentava per via anaeròbica i emetia fluxos importants de metà a l’atmosfera.

La Unió Europea va acordar la supressió progressiva de la deposició de la fracció orgànica dels residus als dipòsits controlats. Per aquest motiu, els dipòsits no han de ser en el futur grans emissors de biogàs ni han de generar gaires lixiviats.

La ubicació d’un dipòsit controlat es selecciona basant-se en el resultat d’estudis geològics i hidrològics del terreny. El terreny triat s’aïlla hidrològicament, es tanca el i s’impermeabilitza. El dipòsit es divideix en cel·les, on es dipositen els residus i es cobreixen amb material de cobertura. 

A mesura que s’obren i s’emplenen noves cel·les, es va construint un sistema de drenatge de lixiviats i una xarxa d’evacuació del biogàs. Els lixiviats es recullen i se’ls dóna un tractament fisicoquímic i/o biològic adequat. El biogàs es canalitza i s’incinera per recuperar-ne energia. 

Segons els tipus de residus admissibles en un dipòsit, aquests es classifiquen en dipòsits de runes, de classe I, de classe II i de classe II. Els residus municipals es dipositen en dipòsits de classe II. A la Figura 9 es poden veure les diferents capes d’impermeabilització i clausura en aquests tipus de dipòsits controlats.

Figura 14.4.9. Criteris d’impermeabilització i clausura. Font: Agència de residus de Catalunya.

 [Tornar a la part superior]

 

13. Reflexions Finals

• Els residus domèstics o residus procedents de les llars suposen sols un 10% dels residus generats a la UE, però prenen importància degut a la seva poca homogeneïtat i el seu vincle amb els patrons de consum.
• El reciclatge dels materials continguts als residus municipals és imperatiu en un model d’economia circular. Una recollida selectiva de qualitat és necessària per a la recuperació i reciclatge dels materials continguts als residus.
• El tractament per incineració del rebuig procedent de les plantes de tractament i reciclatge de residus pot significar la darrera valorització dels residus en forma d’energia. 
• La disposició del rebuig de planta és un tractament finalista.

 [Tornar a la part superior]

 

14. Per saber-ne més 

• Agència de residus de Catalunya
• Petjada de carboni de la gestió de residus municipals de Catalunya
• Guia pràctica per al disseny i l’explotació de plantes de compostatge
• Esquema d’una planta de biometanització
• Reciclado Químico en España: Apostando por un futuro circular
• How circular is glass?
• Best Available Techniques (BAT) Reference Document for Waste Incineration

 [Tornar a la part superior]

 

15. Referències

• Agència de Residus de Catalunya, (2016). Guia pràctica per al disseny i l'explotació de plantes de compostatge. Recuperat de: https://residus.gencat.cat/web/.content/home/lagencia/publicacions/instalacions/GuiaPC_web_CA.pdf. (últim accés: 20/09/2024) 

• Aimplas, (s.d). Reciclado Químico en España. Apostando por un futuro circular. Plastics Europe. Recuperat de: https://plasticseurope.org/es/knowledge-hub/reciclado-quimico-en-espana-apostando-por-un-futuro-circular/ (últim accés: 20/09/2024) 

• DOGC, (2017). DECRET 152/2017, de 17 d'octubre, sobre la classificació, la codificació i les vies de gestió dels residus a Catalunya. Recuperat de: https://residus.gencat.cat/web/.content/home/consultes_i_tramits/normativa/normativa_catalana_en_materia_de_residus/decret_152_17.pdf (últim accés: 20/09/2024) 

• EuRIC-aisbl, (2020). Metal Recycling Facsheet. Recuperat de: https://circulareconomy.europa.eu/platform/en/knowledge/metal-recycling-factsheet-euric (últim accés: 20/09/2024) 

• European Alunimnium Association, (2006). Aluminium recycling in Europe. The road to Hight quality products. Recuperat de: https://recycling.world-aluminium.org/fileadmin/_migrated/content_uploads/fl0000217_04.pdf 

• European Environtment Agency, (2005). Paper and cardboard — recovery or disposal?.Review of life cycle assessment and cost-benefit analysis on the recovery and disposal of paper and cardboard. Luxemburg, ISBN 92-9167-783-3. Recuperat de:  https://www.eea.europa.eu/publications/technical_report_2006_5 (últim accés: 20/09/2024) 

• Generalitat de Catalunya, (2009). Decret legislatiu 1/2009, de 21 de juliol, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei reguladora dels Residus. Recuperat de: https://residus.gencat.cat/web/.content/home/consultes_i_tramits/normativa/normativa_catalana_en_materia_de_residus/decret_1_2009.pdf. (últim accés: 20/09/2024) 

• Generalitat de Catalunya, (2020). Programa general de prevenció i gestió de residus i recursos de Catalunya. Recuperat de: https://residus.gencat.cat/web/.content/home/ambits_dactuacio/planificacio/precat20_ca.pdf. (últim accés: 20/09/2024) 

 

 [Tornar a la part superior]

 

16. Crèdits

Com s’ha de citar aquesta unitat?

Álvarez , D. Gestió dels residus municipals. A: Segalàs J. (ed.). Sostenibilitat i Enginyeria [en línia]. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya. Institut de Recerca en Ciència i Tecnologies de la Sostenibilitat, 2024. [Consulta: dia mes any].  ISBN 978-84-10008-82-3. Disponible a: <https://is.upc.edu/ca/publicacions/llibres/sostenibilitat-i-enginyeria/unitats/14-4-gestio-dels-residus-municipals>.

El contingut d’aquesta unitat ha estat elaborat per:

 [Tornar a la part superior]