2.2 El fet urbà

Els objectius de la unitat són :

• Entendre l'evolució de les ciutats: identificar les tres revolucions urbanes i el seu impacte històric; analitzar factors socials, ecològics i tecnològics en el seu desenvolupament.

• Explorar la urbanització global: avaluar els desafiaments del creixement urbà accelerat; comprendre l'impacte de les megaciutats al segle XXI.

• Analitzar la societat de la informació: examinar com les TIC i l'economia del coneixement transformen les ciutats; estudiar el concepte de “ciutats xarxa” i la seva globalització.

• Incorporar la sostenibilitat urbana: aprendre principis de compacitat, eficiència i cohesió social, explorar enfocaments com el metabolisme urbà i les ecociutats.

• Estudiar estratègies urbanes actuals: descobrir casos de sostenibilitat com ara Barcelona i Hammarby Sjöstad, conèixer eines com la mobilitat sostenible i els ecobarris.

• Fomentar un enfocament holístic: integrar la sostenibilitat, l'equitat i la participació ciutadana en polítiques urbanes, reflexionar sobre solucions als reptes urbans del segle XXI.

[Tornar a la part superior] 

2. Les tres revolucions urbanes: Transformacions clau en la història de les ciutats

• La primera revolució urbana va passar fa aproximadament 10.000 anys amb el naixement de les primeres ciutats en àrees com Mesopotàmia i la vall del Nil. Aquest procés va ser possible gràcies a la revolució agrícola, que va permetre a les societats produir excedents d'aliments. Això va conduir a la sedentarització i al desenvolupament d'estructures socials més complexes, caracteritzades per la divisió del treball i la creació de jerarquies polítiques i religioses. 
• La segona revolució urbana es va iniciar al segle XVII i es va accelerar amb la Revolució Industrial. Durant aquest període, les ciutats europees van començar a expandir-se ràpidament a causa de la migració massiva de la població rural cap als centres urbans, atreta per les oportunitats laborals a les fàbriques. Les ciutats es van convertir en els centres de la producció industrial i en nodes de transport clau, facilitats per la introducció de tecnologies com la màquina de vapor i el ferrocarril. Això va comportar importants canvis en l'estructura de les ciutats, amb el sorgiment de grans àrees metropolitanes i zones industrials. 
• Actualment, s’esdevé la tercera revolució urbana, impulsada per la societat de la informació i l'auge del capitalisme cognitiu. A diferència de les revolucions anteriors, que se centraven en la producció agrícola o industrial, aquesta revolució es basa en el coneixement i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Les ciutats modernes ja no depenen només de la indústria, sinó que s'han transformat en nodes globals on les activitats relacionades amb el coneixement, la innovació i els serveis avançats són predominants. 

[Tornar a la part superior] 

3. La urbanització global al segle XXI i les seves implicacions

3.1. L'acceleració de la urbanització: creixement, megaciutats i reptes 

La urbanització és el procés pel qual les persones migren de zones rurals a zones urbanes per trobar-hi millors oportunitats econòmiques i socials. Tot i que aquest fenomen ha passat durant segles, s'ha accelerat en les darreres dècades, especialment als països en desenvolupament. A molts països, el canvi d’una economia agrícola a una d’industrial ha generat l’augment de les ciutats. Actualment, més de la meitat de la població mundial viu en àrees urbanes i aquesta tendència continuarà els propers anys, amb un creixement especialment concentrat a les ciutats dels països del sud global.

La urbanització està impulsada per factors com el desenvolupament econòmic, la industrialització, el creixement poblacional i les migracions. Aquest procés ha provocat el sorgiment de megaciutats (amb més de 10 milions d'habitants), que van augmentar de 3 el 1975 a 19 el 2005, i fins avui, 2025, amb 44 megaciutats al món. 

Encara que la urbanització porta beneficis, com ara un augment de l’accés als serveis públics d'educació i salut, així com a oportunitats d’innovació, també genera desafiaments importants. En efecte, les zones urbanes fan front a problemes de contaminació, altes emissions de gasos d'efecte hivernacle i desigualtat social, ja que les comunitats més vulnerables solen quedar excloses del creixement econòmic. A més, l'estil de vida urbà requereix més recursos, genera més residus i consumeix terra més ràpid del que creix la seva població –incloent-hi les terres agrícoles–, cosa que posa en risc la sobirania alimentària dels residents. En efecte, segons ONU Habitat (2020), les ciutats consumeixen el 78 % de l'energia mundial i produeixen més del 60 % de les emissions de gasos amb efecte hivernacle. Aquests excessos de consum i residus contribueixen al canvi climàtic, alhora que augmenten el nivell d'exposició als riscos naturals (per exemple, inundacions) així com la vulnerabilitat dels residents davant de l'emergència climàtica (per exemple, les illes de calor). 

En conclusió, l'acceleració de la urbanització ha transformat les ciutats en centres de creixement econòmic, però també ha generat desafiaments socials i mediambientals, especialment a les megaciutats emergents. A més, amb l'arribada de l'actual era de la informació, impulsada per les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) a la meitat del segle XX, les ciutats ara estan afrontant nous reptes relacionats amb la globalització, la digitalització i la desigualtat social.

3.2. La societat de la informació i el nou context urbà

La tercera revolució urbana (Asher, 2004), com s’ha esmentat anteriorment, està relacionada amb la societat de la informació i el capitalisme cognitiu, en què el coneixement, la informació i la creativitat es converteixen en els principals motors de producció i generació de valor econòmic. A diferència de les formes anteriors de capitalisme, que se centraven en la producció industrial i l'explotació de recursos naturals, el capitalisme cognitiu es basa en l'explotació i la circulació de béns intangibles, com la informació, el capital humà i les tecnologies del coneixement, la qual cosa redefineix la funció de les ciutats. En aquest sentit, Manuel Castells és un altre autor de referència, particularment en la seva trilogia La era de la información (1996-1998), en la qual introdueix la idea de les ciutats xarxa o network cities, que funcionen com a nodes en una xarxa global interconnectada per fluxos d'informació i capital. Castells assenyala com la globalització i les TIC han convertit les ciutats en centres de competència econòmica i social, però també en espais de desigualtat i injustícia. 

Les ciutats contemporànies s’estan transformant en centres d'atracció per a treballadors altament qualificats i sectors innovadors. Això genera noves demandes quant a infraestructures tecnològiques, però també planteja reptes relacionats amb l’exclusió social i la gentrificació. 

El creixement de l'economia digital també ha permès una globalització més gran, connectant les ciutats a escala mundial i fent que competeixin entre si per atraure talent i capital. Llocs com Singapur o Silicon Valley són exemples de hubs tecnològics que han sabut aprofitar les oportunitats de la globalització, però que també s’enfronten a tensions internes per la creixent desigualtat socioeconòmica.

Per afrontar aquests reptes ecològics, econòmics i socials, les ciutats comencen a abordar les diferents problemàtiques amb una visió holística, tenint en compte la complexitat del sistema urbà.

[Tornar a la part superior] 

4. Una nova visió holística en les polítiques urbanes

Al segle XXI, les ciutats s'han d'enfrontar a reptes sense precedents, des de la crisi climàtica fins als canvis demogràfics i tecnològics. A Los nuevos principios del urbanismo, François Ascher argumenta que les polítiques urbanes ja no poden abordar aquests desafiaments de manera fragmentada, sinó que requereixen una visió holística, que integri ecologia, energia, mobilitat i qualitat de vida sota un mateix concepte: el metabolisme urbà. Aquest enfocament considera la ciutat com un sistema viu, amb fluxos de recursos (aigua, energia, aliments) i residus, i cerca optimitzar aquests fluxos de manera sostenible.

Des dels principis de l'ecologia urbana, la insostenibilitat de les ciutats es caracteritza pel fet que les ciutats són estructures dissipatives amb consum de materials i energia lineal. Són sistemes allunyats de l'equilibri termodinàmic: s'autoorganitzen a costa de provocar increments en el nivell de desordre o entropia en el medi que els envolta; bomben energia del medi i el dissipen en formes no aprofitables (calor, gasos, etc.)

Figura 2.1. Els fluxos del metabolisme urbà segons els principis de l'ecologia urbana.

Per abordar aquests reptes, moltes ciutats estan adoptant enfocaments innovadors de planificació urbana, centrats en el desenvolupament sostenible, l'ús d'energies renovables, la creació d'espais verds i la millora de serveis públics (ex., The New Urban Agenda, d'UN Habitat; el grup de lideratge climàtic C40 Cities). També s'estan implementant programes per promoure la inclusió social i l'habitatge assequible.

4.1. Els principis de gestió urbana sostenible

Asher, a la seva obra, advoca per un urbanisme basat en principis de gestió urbana sostenible, és a dir, en l'ús eficient dels recursos i en la reducció de l'impacte ambiental de les ciutats. Les seves idees estan en línia amb la noció de ciutats sostenibles desenvolupada per Herbert Girardet (Creating Sustainable Cities, 1999), així com el concepte d’urbanisme ecològic definit per Salvador Rueda (Urbanismo Ecosistémico, 1998). 

Aquests principis inclouen:

• Compacitat i ús racional del sòl: promoure la proximitat urbana per evitar l'expansió incontrolada, millorar-ne la mobilitat i distribuir-hi espais públics eficientment.
• Complexitat i biodiversitat: fomentar la diversitat d'activitats i la sinergia social, integrant infraestructures verdes i blaves com a corredors ecològics i sistemes sostenibles.
• Eficiència en els recursos: optimitzar el consum energètic, la gestió de residus i aigua, que garanteixin un metabolisme urbà sostenible i controlant la demanda.
• Espais públics i cohesió social: Dissenyar àrees verdes accessibles que promoguin la igualtat d’oportunitats i enforteixin la convivència.
• Participació ciutadana: Involucrar activament els habitants en la planificació i gestió urbana per millorar-ne la qualitat de vida.
  

Per mesurar la sostenibilitat, Jan Gehl és un altre autor de referència, conegut pel seu enfocament centrat en l'ésser humà i l'espai públic al llibre Cities for People (2010). Gehl argumenta que el disseny urbà ha de prioritzar el benestar de les persones, amb indicadors que reflecteixin no sols l’eficiència ecològica sinó també l’habitabilitat. Aquests indicadors de sostenibilitat urbana inclouen paràmetres com ara la qualitat de l'aire, l'accés a àrees verdes, el consum d'energia, la mobilitat sostenible i la gestió de residus. Ciutats com Copenhaguen i Vancouver estan a l'avantguarda en la creació de sistemes de mesura que els permeten monitorar i ajustar les seves polítiques per assolir objectius a llarg termini.

4.2. L'ecologia urbana per fer front al canvi climàtic

Les ciutats són responsables d'una part significativa de les emissions globals de gasos amb efecte hivernacle. En conseqüència, l’ecologia urbana té un paper clau a l’hora de mitigar l'impacte del canvi climàtic mitjançant estratègies que redueixin la petjada de carboni, com ara el desenvolupament d'infraestructures verdes, la promoció del transport sostenible i l'eficiència energètica en els edificis.

Figura 2.2. Tanners Spring Park (Portland, EUA). Parc inundable on es filtren els contaminants que l'aigua de pluja arrossega del terra. També serveix per reduir per evapotranspiració la temperatura ambient en dies calorosos i serveix com a amortidor de les inundacions en cas de tempestes. L'aigua finalment es filtra al subsol i beneficia la vegetació circumdant en comptes que sigui expulsada al clavegueram. (Font: Ecoremedi)

El canvi climàtic ha comportat la necessitat de plans d'adaptació i mitigació a les ciutats. Iniciatives com la restauració d'ecosistemes urbans, ampliació d'espais verds i creació de xarxes de corredors biològics no només ajuden a regular el clima local, sinó que també milloren la qualitat de vida dels habitants en proporcionar-los àrees recreatives i reduir la contaminació. 

Tot i això, aquestes intervencions no són alienes als riscos de gentrificació. Isabelle Anguelovski, investigadora de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona, defineix la gentrificació verda com "noves o intensificades inequitats socioespacials urbanes produïdes per agendes i intervencions d'ecologització urbana, com ara vies verdes, parcs, jardins comunitaris, corredors ecològics o infraestructura verda". Aquest concepte fa referència al fet que les iniciatives d'ecologització urbana, encara que tinguin bones intencions, poden conduir al desplaçament de residents de baixos ingressos i minories, de manera que creen enclavaments de privilegi ambiental que exclouen les comunitats més vulnerables.

Figura 2.3. Infraestructures obsoletes poden ser transformades amb infraestructures verdes com les vies elevades del metro de Nova York. (Font: Ecoremedi)

Figura 2.4 (a) Espai Germanetes, barri de l’Eixample, Barcelona (font: Urban Nature Atlas); (b) zona d'influència de les zones verdes i els eixos verds existents al districte de l'Eixample (font: Marc Nadal Agustí); (c) passeig de Sant Joan, Barcelona (font: Ajuntament de Barcelona); (d) transformació urbanística de Time Square, Nova York (font: PaisajeTransversal.org)

Barcelona ha estat una de les ciutats pioneres en la integració de polítiques ecològiques dins del context urbà a través de la creació de l’Agència d'Ecologia Urbana de Barcelona (AEUB) el 2000. L'AEUB ha estat fundada per Salvador Rueda, ecòleg urbà que s'ha especialitzat en l'anàlisi i la planificació de sistemes complexos i el desenvolupament de models d’ocupació i metabolisme urbans amb criteris de sostenibilitat. Aquest organisme ha implementat diverses accions clau per fer la ciutat més sostenible:

1. Superilles: àrees on es limita el trànsit per prioritzar-hi els vianants i els ciclistes, amb la qual cosa es millora la qualitat de l'aire i es fomenta la vida comunitària.
2. Mobilitat sostenible: expansió de carrils bici, sistema de bicicletes compartides (Bicing) i creació d'una zona de baixes emissions.
3. Energia, qualitat de l’aire i canvi climàtic: pla per monitorar la qualitat de l'aire, reduir les emissions de carboni i promoure energies renovables.
4. Gestió de l'aigua: reutilització de l’aigua i sistemes de drenatge sostenibles per reduir la dependència de l’aigua potable.
5. Infraestructures verdes: creació de parcs i corredors ecològics per millorar la biodiversitat i la qualitat de vida urbana, implementació de solucions basades en la natura. 

Figura 2.5. El model de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona.

Aquestes mesures apunten a fer de Barcelona una ciutat més ecològica i habitable centrada en la sostenibilitat i la participació ciutadana.

[Tornar a la part superior] 

5. Cap a la planificació integrada: les ecociutats i els ecobarris

El concepte d'ecociutat va més enllà de la simple inclusió d'elements ecològics al disseny urbà. Una ecociutat cerca un equilibri integral entre les necessitats humanes i la preservació del medi ambient. 

En aquest context, autors com Richard Register, al seu llibre Ecocities: Building Cities in Balance with Nature (2006), han aprofundit la idea de crear ciutats que s'integrin en els ecosistemes locals i globals. Register advoca per la planificació de ciutats denses, compactes i ecològicament responsables, un concepte també discutit per Ascher en el plantejament sobre el metabolisme urbà.

Els ecobarris són manifestacions d'aquest concepte a una escala més petita, com l'exemple de Vauban, un districte a Friburg, a Alemanya, que ha estat dissenyat des de zero per ser una comunitat completament sostenible, amb un enfocament centrat en la cohesió i la governança participativa.

Figura 2.6. L'ecobarri Vauban, Friburg. (Font: Emmet Russell Architects)

Un altre exemple és la ciutat d’Estocolm, que ha desenvolupat el concepte de districte sostenible anomenat Hammarby Sjöstad, que va adoptar per la seva banda una estratègia basada en l’eficàcia i l’economia circular. 

Figura 2.7. El model d'ecocicle de Hammarby, que gestiona aigua, energia i residus. (Font: Stockholm Royal Seaport)

Aquests barris inclouen habitatges eficients energèticament, sistemes de reciclatge avançats i una planificació urbana que promou la mobilitat no motoritzada. Ambdós casos han estat analitzats àmpliament en la literatura urbanística com a exemples d’urbanisme sostenible, seguint els principis defensats tant per Ascher com per autors com Timothy Beatley, que al seu llibre Green Urbanism: Learning from European Cities (2000) explora com les ciutats europees estan liderant la innovació en termes de sostenibilitat urbana.

[Tornar a la part superior]

6. Reflexions finals

Els reptes urbans del segle XXI requereixen una transformació profunda en la manera com pensem, planifiquem i gestionem les ciutats. Des de la crisi climàtica fins a la desigualtat social, les ciutats afronten problemes complexos que demanen una visió holística i estratègies integrals basades en la sostenibilitat. La promoció de la mobilitat sostenible, la protecció de la qualitat de l'aire i el disseny de plans de gestió urbana responsables són només algunes de les eines necessàries per crear ciutats més habitables i equitatives per a les generacions futures.

[Tornar a la part superior]

7. Per saber-ne més

• 40 knowledge hub - Climate action guide for urban planners: https://www.c40knowledgehub.org/s/article/Climate-action-guide-for-urban-planners?language=en_US
• Hammarby Sjöstad: A Sustainable Community - Is Eco-Friendly Living for Everyone?: https://www.youtube.com/watch?v=TpITgSmk6rY
• The site of ‘Ceuvel Volharding’,  Amsterdam: https://delva.la/projecten/de-ceuvel/
• Space&Matter: Circular Living Lab Amsterdam: https://vimeo.com/337527892

[Tornar a la part superior] 

8. Referències

• Anguelovski, I. (2018). New scholarly pathways on green gentrification: What does the urban ‘green turn’ mean and where is it going? Progress in Human Geography.
• Ascher, F. (2004). Los nuevos principios del urbanismo. Alianza Editorial.
• Beatley, T. (2000). Green Urbanism: Learning from European Cities. Island Press.
• Castells, M. (1996-1998). La era de la información: Economía, Sociedad y Cultura. Siglo XXI Editores.
• Gehl, J. (2010) Cities for People. Island Press.
• Girardet, H. (2004). Cities, People, Planet: Urban Development and Climate Change. Wiley-Academy.
• Hall, P. (1998). Cities in Civilization. Pantheon Books. 
• Register, R. (2006). Ecocities: Building Cities in Balance with Nature. New Society Publishers.
• Rueda, S. (1998). Urbanismo Ecosistémico. Diputació de Barcelona.

 [Tornar a la part superior]

9. Crèdits

Giffard, E.; Roca, E. El fet urbà. A: Segalàs J. (ed.). Sostenibilitat i Enginyeria [en línia]. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya. Institut de Recerca en Ciència i Tecnologies de la Sostenibilitat, 2024. [Consulta: dia mes any].  ISBN 978-84-10008-82-3. Disponible a: <https://is.upc.edu/ca/publicacions/llibres/sostenibilitat-i-enginyeria/unitats/2.2-El-fet-urba>.

El contingut d’aquest Unitat ha estat elaborada per:

 [Tornar a la part superior]