5.1 Causes de la InSostenibilitat

Els objectius de la unitat són:

• Conèixer les causes ambientals, econòmiques, culturals polítiques i institucionals que han portat a la insostenibilitat.

• Entendre que la insostenibilitat actual és multifactorial i la relació entre els factors.

• Reflexionar críticament sobre el model de desenvolupament que ha donat lloc a la insostenibilitat actual.

2. Introducció

3. El desenvolupament en les seves múltiples dimensions

Les converses sobre la sostenibilitat tracen els seus orígens a partir de la preocupació manifestada a finals dels anys 60 i principis dels 70 sobre la continuïtat del model de desenvolupament modern. Moments emblemàtics inclouen la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient Humà, coneguda com la Conferència d'Estocolm, i la publicació de l'Informe del Club de Roma 'Els límits del creixement', tots dos el 1972. Aquestes discussions es van centrar en l'ecodesenvolupament, proposat per Ignacy Sachs durant la dècada de 1970, i posteriorment, a la dècada de 1980, en el concepte de 'desenvolupament sostenible', inicialment suggerit per la UICN i popularitzat pel 'Informe Brundtland' de les Nacions Unides el 1987. La Cimera de la Terra o Conferència de Rio 92, celebrada el 1992, també va contribuir a aquest diàleg.

Per tant, la sostenibilitat sempre va de la mà amb la noció de desenvolupament, abordant la necessitat d'establir un camí de desenvolupament sostenible. Aquest desenvolupament, en la seva multidimensionalitat, implica tant aspectes socials -polítics, econòmics, culturals, institucionals- com ambientals -recursos naturals, serveis ecosistèmics, energia, gestió de residus-. En aquest sentit, la sostenibilitat o insostenibilitat són fenòmens complexos que no es poden reduir únicament a l'àmbit econòmic, tecnològic o ambiental, sinó que s'han de considerar en la seva totalitat.

Aprofundir en la comprensió de la sostenibilitat implica explorar les múltiples dimensions del desenvolupament i identificar els factors que influeixen en els diferents models de desenvolupament.

[Tornar a la part superior]

4. Les causes ambiental

El desenvolupament humà, juntament amb les nostres organitzacions i activitats socials, forma part d'un sistema més ampli: l'entorn ambiental, que inclou els diversos ecosistemes locals i la biosfera en la seva totalitat. Així, la nostra supervivència i qualitat de vida depenen de la disponibilitat de recursos i de la nostra capacitat de transformar-los per al nostre benefici. En termes termodinàmics, a nivell individual i col·lectiu, ens comportem com una estructura disipativa: un sistema obert actiu que rep matèria, energia i informació de l'entorn, els transforma per a la seva pròpia organització i finalment dissipa aquests recursos com a residus.

Tot i que la tecnologia ens ha capacitat per a una intervenció més àmplia en l'entorn, la nostra supervivència continua vinculada a aquest entorn. Quan els recursos s’esgotin o no puguem transformar-los per satisfer les nostres necessitats, la nostra existència estarà en perill. La sostenibilitat, per tant, implica respectar els límits dels recursos i la capacitat d'absorció de residus de l'entorn, així com establir una organització interna que maximitzi el benestar a partir d'aquests recursos.

Durant gran part de la nostra història, la vida humana va ser nòmada, basada en la caça, la recol·lecció i en ocasions, l'agricultura itinerant i el pasturatge (Consultar Unitat 1.1). Aquest estil de vida, juntament amb la baixa població humana, va permetre mantenir el consum i la producció de residus dins dels límits de la capacitat de càrrega de l'entorn. Com a consumidors secundaris, amb la capacitat de caçar, recollir i domesticar, vam viure una vida relativament sostenible durant aquest període.

Figura 5.1.1. Fases ecològiques dels humans. Font: Carrera, E. (ed.) (2014)

En aquest passat, les necessitats humanes bàsiques eren cobertes amb només unes poques hores de "treball" diari, mantenint-se dins dels límits de l'entorn sense generar grans consums. Aquest equilibri i relativa abundància no van ser fruit de l'atzar, sinó de decisions socials i culturals que desencoratjaven l'acumulació individual, fomentant així societats relativament igualitàries. A més, es basaven en el respecte per la saviesa i els valors tradicionals, molts dels quals sorgien de la relació de les cultures amb els seus entorns específics.

Aquesta visió de la natura com un espai animat, viu i sagrat, regulava les interaccions humanes amb l'entorn. S'entenia que hi havia una sèrie de forces, espiritualitat i relacions sagrades que imposaven límits a l'acció humana, exigint respecte i diàleg. Així, l'esser humà havia de escoltar les "veus" de la "mare Terra", el "germà ós" o la "muntanya i els boscos sagrats", més que imposar unilateralment la seva voluntat.

Tot i aquest equilibri, no es pot negar que també hi havia dinàmiques insostenibles i extincions d'espècies associades a l'acció humana. Tanmateix, fins ara, aquesta forma de vida humana ha estat la única capaç de sobreviure durant milers d'anys en pràcticament qualsevol entorn habitable del planeta sense esgotar seriosament la capacitat de sostenir la vida humana.

[Tornar a la part superior]

4.1 Revolució agrícola

Amb el trànsit cap a les societats agrícoles sedentàries durant la transició neolítica, es va produir un canvi profund. L'ampliació de la producció alimentària per unitat de terra va ocasionar un ràpid creixement demogràfic (consultar unitat 2.1). La vida sedentària va donar peu a l'acumulació de béns i construccions, així com a una major divisió social del treball i jerarquització. Aquesta última va donar lloc a diverses classes socials, amb sacerdots i guerrers al cim, i artesans, agricultors i esclaus a la base, augmentant la diferenciació social.

La domesticació d'animals i plantes, la transformació del territori per a l'agricultura i el pasturatge, i la necessitat de protegir les terres durant el cicle agrícola, van transformar radicalment la relació entre la societat humana i el seu entorn.

A mesura que les societats buscaven el seu creixement i expansió, sovint es trobaven amb els límits de l'entorn. Quan superaven aquests límits, els col·lapses eren inevitables. Exemples d'això són la societat de l'Illa de Pasqua, la civilització Maia i fins i tot l'Imperi Romà. Aquest últim, afectat per la seva expansió excessiva, va sobreexplotar els seus recursos interns per alimentar l'exèrcit i l'elit dominant, i va patir revoltes internes i amenaces externes que van contribuir al seu col·lapse.

[Tornar a la part superior]

4.2 Revolució industrial

La Revolució Industrial representa un punt crucial en les relacions entre la societat humana i el seu entorn, inaugurant una nova era de desenvolupament que ha influït profundament en la sostenibilitat del nostre camí futur. Originada a Anglaterra a finals del segle XVIII i posteriorment adoptada per altres regions del món al llarg del segle XIX i XX, aquesta revolució es va basar en l'ús de tecnologia innovadora i combustibles fòssils per alimentar un creixement econòmic sense precedents.

L'aplicació massiva de tecnologia moderna i l'explotació de fonts d'energia fòssil van permetre un augment extraordinari en la producció i el consum de recursos per part de la societat. Tot i això, aquest desenvolupament no va alterar la dependència crònica de l'entorn, tot i els esforços per mitigar els problemes ambientals. Les distàncies entre la producció, el consum i la gestió dels residus es van ampliar, i els nivells de consum van continuar creixent, tot mantenint una solució a curt termini basada en l'estocatge de recursos i la generació de problemes futurs.

A més del canvi energètic cap a combustibles fòssils, la Revolució Industrial va provocar una transformació profunda en la societat i la cultura humanes. L'urbanització accelerada, la divisió del treball, l'augment de les desigualtats socials, la multiplicació del consum i la producció mercantil, així com altres canvis, van alterar de manera significativa la relació entre els humans i el medi ambient. Aquests canvis han generat problemes com el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, que posen en perill la sostenibilitat del nostre model de desenvolupament.

Malgrat l'augment del benestar material associat amb aquest model, hi ha hagut un augment de la polarització social i de les tensions individuals, així com una disminució del benestar social i psicològic. La nostra cultura de consum ha creat una societat centrada en l'acumulació i el consum reiterat, generant pobresa i frustració per a molts. A més, el model de consum ha creat una cursa constant per adquirir els productes més nous i moderns, generant més necessitats insatisfetes que no pas satisfer-les.

En definitiva, el model de desenvolupament modern és insostenible en el llarg termini. La dependència dels combustibles fòssils apunta a un futur incert, ja que no és sostenible alimentar indefinidament la maquinària industrial actual. L'èmfasi en el consum i el creixement econòmic infinit no és compatible amb una cultura de suficiència que prioritzi la satisfacció de les necessitats presents i futures. Si no canviem de rumb, ens enfrontarem a límits insuperables i conseqüències greus per al nostre planeta i la nostra societat.

[Tornar a la part superior]

4.3 La revolució verda, el creixement de la població i la industrialització de la supervivència

La Revolució Verda (Jain, 2010), un moviment de canvi agrícola iniciat durant la segona meitat del segle XX, va prometre transformar radicalment la producció d'aliments i abordar els desafiaments de l'escassetat alimentària i la pobresa rural a escala mundial. A través de l'ús de tecnologies innovadores, nous mètodes agrícoles i una major intensificació de la producció, es va argumentar que la Revolució Verda podria augmentar de manera significativa la productivitat agrícola i, al mateix temps, millorar les condicions de vida dels agricultors i reduir la fam a nivell global.

Aquesta iniciativa va ser impulsada per una sèrie de factors, incloent-hi la preocupació per l'augment de la població mundial i la necessitat d'alimentar a milions de persones addicionals, així com la creixent influència de la ciència i la tecnologia en el sector agrícola. La Revolució Verda va prometre una resposta innovadora i tecnològica als reptes alimentaris, apostant per l'ús de varietats de cultius de rendiment elevat, l'ús de fertilitzants químics i pesticides, i la mecanització de les activitats agrícoles per millorar la producció i rendibilitat.

Tanmateix, malgrat les seves promeses inicials, la Revolució Verda també ha suscitat crítiques i preocupacions. S'ha argumentat que els beneficis d'aquesta revolució agrícola no s'han repartit de manera equitativa i que, en molts casos, ha contribuït a la pèrdua de diversitat genètica, la degradació dels sòls i la contaminació ambiental. A més, s'ha qüestionat la sostenibilitat a llarg termini d'un model agrícola tan intensiu i dependent d'inputs químics i energètics.

En aquest context, és essencial examinar tant les promeses com les limitacions de la Revolució Verda (Pingali, 2012)  i explorar com podem abordar els reptes alimentaris de manera més holística i sostenible en el futur. 

El funcionament de la biosfera està intrínsecament vinculat a la radiació solar, la qual alimenta la vida a través dels ecosistemes salvatges. Com a consumidors secundaris, depenem del sector primari i dels ecosistemes per transformar aquesta radiació en energia bioquímica útil per a nosaltres. Això implica la caça, la collita i l'agricultura com a fonts fonamentals de subsistència.

Thomas Malthus (1959), al segle XIX, va predir un col·lapse demogràfic a causa de la incapacitat d'augmentar la producció d'aliments al mateix ritme que el creixement poblacional. No obstant això, gairebé dos segles després, la població continua creixent exponencialment, gràcies en gran part a l'ús intensiu d'energies fòssils que ha permès expandir la producció d'aliments i l'explotació dels recursos.

La nostra dependència del petroli ha estat fonamental per allunyar l'amenaça de Malthus. A través de la revolució dels transports i la tecnologia agrícola, hem ampliat les fonts de producció primària i creat un mercat global d'aliments. No obstant això, aquesta expansió ha portat a la sobreexplotació dels recursos naturals, amb conseqüències negatives per a la biodiversitat i el medi ambient.

Malgrat els avenços tecnològics, seguim consumint recursos fòssils a un ritme insostenible. L'agricultura intensiva i altres pràctiques exploten els recursos de manera massiva, hipotecant el futur. La nostra dependència del petroli és tan profunda que fins i tot els nostres aliments es basen en ell, de manera indirecta.

Vivim en una situació de "llibertat sota fiança", on la nostra riquesa fòssil acumulada ens permet viure més enllà dels límits naturals. No obstant això, aquesta "fiança" té un termini d'expiració, i quan s'acabi, ens enfrontarem a greus reptes. Encara que no ho reconeguem, el nostre estil de vida està íntimament lligat al petroli. La veritable pregunta és: què passarà quan s'acabi?

[Tornar a la part superior]

5. Les causes econòmiques

Fins a la Revolució Industrial, l'activitat econòmica es centrava principalment en l'autosuficiència, amb una menor presència de la reciprocitat i la redistribució. Tot i que els mercats tenien una certa importància, sempre estaven sotmesos a una forta regulació basada en interessos polítics i valors culturals predominants. Però amb la Revolució Industrial, va sorgir la noció del lliure mercat, que defensava que tota l'activitat econòmica havia de dirigir-se cap a la producció per al mercat, sense regulacions externes, amb la suposició que la competència lliure entre els interessos econòmics garantiria el benefici general.

Mentre que en la producció per a l'autosuficiència, la reciprocitat i la redistribució el valor d'ús dels productes era el factor determinant, en la producció per al mercat es va introduir una lògica aliena: la del valor de canvi i l'acumulació. Quan produïm per al nostre consum, per a regals o per a caritat, l'objectiu és la qualitat dels productes. En canvi, en la producció per al mercat, l'objectiu principal és el preu de venda i els beneficis, enfront dels costos.

Mentre que la lògica del valor d'ús té límits naturals, ja que una vegada satisfetes les necessitats, no cal produir més, la lògica del valor de canvi és potencialment il·limitada, ja que no hi ha límits a la quantitat de capital que es pot acumular. Això condueix a una economia del creixement sense límits, ja que en el sistema capitalista, el creixement i l'acumulació de capital són crucials per a la continuïtat de l'activitat econòmica.

No obstant això, com que vivim en un món de recursos finits, qualsevol sistema econòmic basat en un creixement material il·limitat eventualment topa amb els límits dels recursos disponibles, convertint-se en insostenible.

[Tornar a la part superior]

6. Les causes culturals

La forma en què percebem i interactuem amb el món sempre és una construcció mental, no la realitat en si mateixa. Com a individus i com a societats, construïm la nostra visió de la realitat basant-nos en els valors culturals que ens han estat inculcats, en la cultura dominant que absorbim durant el nostre procés d'aprenentatge. Així, la cultura predominant en una societat és crucial per determinar la sostenibilitat de les seves dinàmiques de desenvolupament. En aquest sentit, la cultura moderna presenta diversos elements que contribueixen a la insostenibilitat del model de desenvolupament actual (Ervin, 2012). 

En primer lloc, trobem la reducció de l'economia a la lògica del mercat, oblidant que la producció i el consum haurien de ser mitjans per a un fi, no un fi en si mateixos. En la nostra cultura capitalista, basada en el valor de canvi i l'acumulació, es dóna prioritat a la creació de riquesa per sobre de la qualitat de vida.

A més, la nostra cultura científica i tecnològica tendeix a ser reduccionista, mecanicista i objectivista, ignorant la complexitat sistèmica i interdependència de la realitat. Això ens fa oblidar la responsabilitat social de la ciència i la tecnologia, així com els límits dels nostres coneixements i les seves conseqüències socials i ecològiques.

Dins d'aquest context cultural, hi ha diversos elements que contribueixen a la insostenibilitat del model de desenvolupament actual. Destaquem alguns:

1. a) La concepció de l'ésser humà com a superior a la natura, en lloc de veure'ns com a part d'un sistema interdependent amb ella.
2. b) La idea de progrés lineal, que veu la tecnologia i el creixement econòmic com a objectius en si mateixos, sense considerar les seves conseqüències socials i ecològiques.
3. c) La visió euclidiana i mecanicista del món, que ignora la complexitat i l'incertesa inherents a la realitat.
4. d) La concepció del temps com una entitat externa als fenòmens, sense considerar les seves dinàmiques intrínseques.
5. e) La prioritat de la raó instrumental sobre la raó comunicativa, relegant els criteris ètics i estètics a un segon pla.
6. f) L'enfocament instrumental de la tecnologia, sense considerar les seves implicacions ètiques i estètiques.
7. g) El culte a l'individualisme, en detriment de la solidaritat i la cooperació social.
8. h) L'èmfasi en la llibertat individual en detriment del bé comú.
9. i) La cultura del consumisme, que prioritza el plaer personal per sobre del benestar col·lectiu.
10. j) La valoració del treball i el sacrifici com a ideals d'acció, sense considerar les necessitats de descans i equilibri personal.
11. k) La prevalença del càlcul econòmic sobre la solidaritat i la cooperació social.
12. l) L'alienació respecte als processos de producció i consum, que ens fa ignorar les conseqüències socials i ecològiques de les nostres accions.

En resum, aquesta cultura dominant ens allunya de la comprensió i l'acció efectiva per a una convivència sostenible amb el nostre entorn, ja que tendim a actuar sense tenir en compte les conseqüències a llarg termini i les relacions interdependents que configuren la realitat.

[Tornar a la part superior]

7. Les causes polítiques i institucionals

En la cultura moderna, la noció de separació que trobem en la ciència reduccionista també s'aplica a la política i les institucions. No només observem una separació de poders, sinó també una fragmentació de la societat en diverses esferes (econòmica, cultural, científica, política), considerades com a mitjans per regular els impulsos egoistes humans.

D'aquesta manera, entenem la política principalment en termes d'institucions representatives, relegant el concepte de lliure albir –la capacitat d'optar autònomament entre diferents vies d'acció– a un segon pla. No obstant això, oblidem que la política es manifesta en cada una de les nostres accions, ja que totes elles tenen un impacte en l'espai públic i en l'entorn en què vivim. Aquesta dimensió política es fa evident no només quan votem en les eleccions, sinó també en les nostres decisions de consum, en les dinàmiques familiars i socials del dia a dia.

A més, aquesta institucionalització de la vida també es reflecteix en altres àmbits. Confiant en el sistema educatiu oficial per a l'educació, en el sistema medicofarmacèutic per a la nostra salut física, i en el sistema psiquiàtric per a la nostra salut mental.

Però, al limitar la política al marc institucional i al confiar en especialistes, perdent així el control sobre el nostre destí, oblidem que continuem exercint una influència política (sovint de manera inconscient i contraproduent als nostres interessos) quan decidim quins productes consumir i, per tant, quines empreses i dinàmiques de desenvolupament reforcem. També actuem políticament quan deleguem la nostra educació o salut a les institucions, sovint empreses privades que operen dins la lògica del valor de canvi, pròpia del capitalisme.

En resum, al limitar la política a les institucions i delegar la nostra acció, perdem tant el poder de decidir sobre el nostre futur com la consciència del paper polític que juguem en les nostres activitats diàries.

8. L'escala del problema i el problema de l'escala 

12. Crèdits

Com es cita aquesta unitat?

Segalàs J. Causes de la InSostenibilitat. A. Segalàs J. (ed.). Sostenibilitat i Enginyeria [en línia]. Universitat Politècnica de Catalunya. Institut de Recerca en Ciència i Tecnologies de la Sostenibilitat, 2024. [Consulta: dia mes any]. Disponible a: https://is.upc.edu/ca/publicacions/llibres/sostenibilitat-i-enginyeria/unitats/5-1-causes-de-la-insostenibilitat

El contingut d’aquesta unitat ha estat elaborat per:

[Tornar a la part superior]