Institut Universitari de Recerca en Ciència i Tecnologies de la Sostenibilitat

Comparteix:

7.3 Interpretacions de la sostenibilitat

1. Objectius de la unitat

Els objectius de la unitat són: 

  • Comprendre i explicar els sis principis de sostenibilitat proposats per Herman Daly.
  • Aplicar l'Equació IPCT per avaluar l'impacte ambiental en diferents contextos.
  • Analitzar els conceptes del Factor 4 i el Factor 10 en la millora de l'eficiència dels recursos.
  • Explorar l'Economia del Donut com a marc alternatiu per dissenyar polítiques econòmiques i socials sostenibles.

2. Principis de Sostenibilitat

Com podem saber si una comunitat, una regió, el planeta…en definitiva, si un sistema és sostenible? Una de les idees més evidents és que un sistema que es preveu que creixi indefinidament no pot ser sostenible, donada la limitació dels recursos en un planeta finit com és la Terra. Aquesta qüestió permet establir uns principis operatius, que s’han de complir per garantir la sostenibilitat. Un dels pioners a definir aquesta qüestió va ser l’economista ecològic Herman Daly (2017), que va treballar a l'ONU i va formular uns principis que encara són molt influents.

A continuació s'enuncien el sis principis proposats per l'economista Herman Daly:

  1.  Principi d'irreversibilitat zero: reduir a zero les intervencions acumulatives i els danys irreversibles.
  2. Principi de la recol·lecció sostenible: les taxes de recol·lecció dels recursos renovables han de ser iguals a les taxes de regeneració d'aquests recursos.
  3. Principi de buidatge sostenible: serà quasi sostenible l'explotació de recursos naturals no renovables quan la seva taxa de buidatge sigui igual a la taxa de creació de substituts renovables. L'ús quasi sostenible de recursos no renovables exigeix que tota inversió en l'explotació d'un recurs no renovable vagi acompanyada d’una inversió compensatòria en un substitut renovable (per exemple, l'extracció de petroli comportaria la plantació d'arbres per a l‘obtenció d‘alcohol a partir de fusta). La idea és dividir els ingressos nets procedents de recursos no renovables en un component de renda que pugui ser consumit regularment cada any i un component de capital que s'hagi d'invertir en el substitut renovable.
  4.  Principi d'emissió sostenible: les taxes d'emissió de residus han de ser iguals a les capacitats naturals d'assimilació dels ecosistemes on s'emeten aquests residus (la qual cosa implica emissió zero de residus no biodegradables). Les capacitats de regeneració i assimilació s’han de considerar com un capital natural. El no-manteniment d'aquestes capacitats s’ha de considerar com un consum de capital i, per tant, com a no sostenible.
  5. Principi de selecció sostenible de tecnologies: s’han d'afavorir les tecnologies que augmenten la productivitat dels recursos (el volum del valor extret per unitat de recurs) per damunt de les tecnologies que incrementen la quantitat extreta de recursos (eficiència contra creixement).
  6. Principi de precaució: Davant la magnitud dels riscos a què ens enfrontem, s'imposa una actitud de vigilant anticipació que identifiqui i descarti d'entrada les vies que podrien portar a desenllaços catastròfics, fins i tot quan la probabilitat d'aquests sembli petita i les vies alternatives més difícils o costoses.”

[Tornar a la part superior]

3. L’equació IPCT i el factor 4

Quins són els factors claus que generen o no sostenibilitat en un sistema, i quin rol hi té l’eficiència tecnològica? L'equació IPCT, proposada per Ehrlich i Holdren (1972), permet avaluar l'impacte ambiental a partir del producte de tres variables:

 

  • la població (P) que produeix aquest impacte,
  • el consum (C) de béns i serveis de la població per satisfer les seves necessitats, i
  • l'impacte ambiental (T) de la tecnologia disponible per produir aquests béns i serveis (també anomenada ‘eficiència tecnològica’).

 

Això explica el nom de l'equació IPCT, que alguns autors també denominen IPRT, amb l’R de recursos consumits o, també, de riquesa (perquè en l'original anglès és IPAT, amb A d‘’affluence’). 

Impacte  =  Població (persones)  x  Consum (nombre productes/persona)  x  Tecnologia (impacte/producte)

Figura 7.3.1. Equació IPCT. Font: Càtedra Unesco UPC 

 

La finalitat d'aquesta equació no és pas fer càlculs absoluts en el mesurament d'aquest impacte, sinó poder fer comparacions en funció del pes que cadascuna de les variables té sobre l'impacte ambiental; és a dir, una anàlisi de sensibilitat o paramètric.

 

L'equació ens diu, en definitiva, que l'impacte (I) de les activitats humanes sobre el territori depèn fonamentalment de quanta gent hi viu (P), de què fa (C) i de com ho fa (T). A hores d'ara, tal com hem vist a la unitat 2.1, la variable població a escala mundial té una dinàmica de creixement exponencial. Per tant, si no volem que l'impacte ambiental augmenti, això ens obliga a reduir molt notablement tant el consum com la tecnologia (augmentar l'eficiència). El consum fa referència al model de desenvolupament i a les pautes de producció i consum que està creixent en molts casos amb una dinàmica exponencial. Per tant, si no modifiquem la dinàmica de creixement de la població i del consum de béns i serveis, això ens obliga a fer un esforç molt gran en la millora de l'eficiència tecnològica per tal d'evitar un increment espectacular de l'impacte ambiental global.

 

Basant-se en aquesta equació, Karel Mulder (2007) va calcular quin hauria de ser l'increment a escala mundial en l'eficiència tecnològica perquè l'any 2050, malgrat que es produís un creixement de la població del 50 % respecte de l'actual i s’incrementés al mateix temps el nivell de consum dels països més pobres fins que assolís el dels més rics, es mantingués l'impacte ambiental actual. Va arribar a la conclusió que aquest increment hauria de ser de 32,4 vegades. 

 

D'alguna manera, aquesta equació ens mostra quins són els reptes de futur que té la tecnologia i quins són els reptes de les persones que s’hi dediquen. Habitualment, es poden fer petits guanys d’eficiència d’una tecnologia sense alterar profundament el mecanisme. Per fer salts tant grans com els que calen, cal introduir un enfocament de sistema i ampliar el focus. Per exemple, les bombetes incandescents, que només aprofitaven un 10% de l’electricitat per fer llum s’han substuit en els darrers 20 anys per leds, que n’aprofiten un 80%, una tecnologia totalment diferent. Aquí tenim un factor d’eficiència de 8. En aquest cas, però, encara avui no s’aprofita prou el potencial la il·luminació natural que implica un redisseny arquitectònic, que podria permetre prescindir d’il·luminació artificial durant moltes hores i augmentar aquest factor. Ja es pot veure que cada vegada és més complex, perquè implica no només canviar la bombeta, sinó el sistema tècnic, social i cultural que rodeja la tecnologia.

Factor 4

L’Institut Wuppertal va popularitzar el concepte de Factor 4 durant els anys 90. L'objectiu era explicar que es podia ser el doble de productiu amb la meitat dels recursos (materials i energia), donant lloc a una millora de l'eficiència del factor 4. Alternativament, també incloïa les pràctiques que són igual de productives amb 1/4 dels recursos o 4 vegades més efectives amb els mateixos recursos.

El concepte es va introduir al llibre Factor 4 (Weizsäcker et al.,1998) , escrit per L. Hunter Lovins i Amory Lovins del Rocky Mountain Institute, i Ernst von Weizsäcker, fundador de l'Institut Wuppertal per al Clima, el Medi Ambient i l'Energia. El llibre explica com de fàcil és per a les empreses aconseguir aquests resultats amb les tecnologies existents. Té molts exemples de projectes del món real que estalvien diners i redueixen la contaminació alhora. Una altra manera de formular el guany d'eficiència del Factor 4 és que redueix l'ús d'energia i materials en un 75%.

Els mateixos autors, més tard, van proposar ser més ambiciosos i parlar de Factor 10 (Schmidt-Bleek i Weaver, 1998), que implica deu vegades més productivitat amb els mateixos inputs, un repte encara més gran. El factor 10 equival a una disminució del 90% en l'ús de recursos.

Concepte clau

  • Factor X: És el guany d’eficiència gràcies a la tecnologia en l’ús de recursos per garantir una necessitat humana (Robèrt et al., 2000).
  • Factor 4: Implica una tecnologia que utilitza el 25% dels recursos, per tant un guany del 75%.
  • Factor 10: Implica una tecnologia que utilitza el 10% dels recursos, per tant un guany del 90%

[Tornar a la part superior]

4. L’Economia del Donut

La manera com veuen els economistes el món i el progrés determina moltes polítiques, tradicionalment molt centrades en el creixement i que no tenen en compte la sostenibilitat. L’Economia del Donut (Raworth, 2017) és un enfocament alternatiu que ofereix una visió del que significa que la humanitat prosperi al segle XXI, i explora la mentalitat i les maneres de pensar necessàries per arribar-hi. Publicat per primera vegada l'any 2012 en un informe d'Oxfam de Kate Raworth, el concepte del Donut va guanyar ràpidament força internacional, des del Papa i l'Assemblea General de les Nacions Unides fins a Extinction Rebellion.

 

Figura 7.3.2. Kate Raworth, creadora de l’Economia del Donut. Font: wikipedia

 

Figura 7.3.3. L’esquema principal de l’Economia del Donut, amb els seus llindars socials (intern) i ecològics (extern). Font: doughnuteconomics.org

 

El “Donut” consta de dos anells concèntrics: una base social (intern), per assegurar-se que ningú es quedi sense accés als elements essencials de la vida, i un sostre ecològic (extern), per garantir que la humanitat no superi col·lectivament els límits planetaris que protegeixen els sistemes de suport a la vida de la Terra. Entre aquests dos conjunts de límits hi ha un espai que és ecològicament segur i socialment just on la humanitat pot prosperar.

 

En síntesi, ajuda als economistes i altres disciplines que es dediquen a genrar prosperitat a prendre consciència dels límits de la biosfera d’una manera vistual, alterant l’objectiu de “fer créixer el PIB” pel de “situar la humanitat dins la zona segura”. Es pot aplicar a països, i per exemple l’any 2015 Espanya superava tots els límits planetaris i no assoleix 3 dels 11 llindars socials (ocupació, qualitat democràtica i desigualtats).

Conceptes clau 

  • Espai segur i just per la humanitat: És la zona situada entre els dos llindars.
  • Llindar social: És la línia interna del “donut”, si se supera vol dir que no es donen les condicions socials per garantir les necessitats de les persones.
  • Llindar ecològic: És la línia externa del "donut", si se supera implica que s'està generant un impacte ecològic.

de 6.000 anys, i les ciutats petites es van convertir en comunes a les societats agrícoles avançades cap a l'any 3500 BP. Les poblacions concentrades, les elits especialitzades, els mercats, les xarxes d'intercanvi i la riquesa de les ciutats de les societats agràries avançades, com la dels romans, probablement van facilitar notables avenços culturals i tecnològics i augmentar els ingressos i les oportunitats com ho fan a les ciutats contemporànies, malgrat la seva una proporció relativament petita de la població total abans dels darrers segles. A mesura que van sorgir les societats industrials durant els darrers dos segles, l'escala i el ritme d'urbanització es van accelerar dràsticament, amb el percentatge global de poblacions humanes que vivien a les ciutats que va créixer d'aproximadament un 7% el 1800, al 16% el 1900, a més del 50% actual. Per satisfer les demandes a gran escala de les poblacions industrials urbanes riques i en creixement, els alts nivells de producció i comerç d'excedents agrícoles van ser satisfets amb escales cada cop més grans d'operacions agrícoles, sistemes comercials i infraestructures i institucions tecnològiques sostingudes per grans subsidis energètics dels combustibles fòssils. i altres inputs industrials. L'auge i la centralització de les societats urbanes i industrials a gran escala també ha estat una tendència continuada cap a la generació sistemàtica de desigualtats materials, culturals i polítiques dins de les societats i la submissió i extracció sistemàtica de recursos de les societats més petites i menys centrals. dins dels sistemes mundials per societats a gran escala, tot i que aquestes tendències també inclouen dinàmiques d'augment i caiguda considerables, heterogeneïtat geogràfica i processos gairebé continus de reestructuració social i ecològica.

[Tornar a la part superior]

5. Reflexions Finals

  • Els principis de sostenibilitiat van ajudar a situar els conceptes claus de la sostenibilitat biofísica del sistema, però encara no incorporaven les variables socials. Van tenir una influència molt important per ajudar a “ordenar” el concepte de sostenibilitat.
  • L’Equació IPCT va ajudar a prendre consciència de l’escala gegant del repte tecnològic per fer sostenible la humanitat, alhora que va posar en evidència que una població creixent amb un consum creixent feina molt difícil una humanitat sostenible.
  • L’Economia del donut és una forma visual d’entendre la tensió complexa entre garantir unes societats pròsperes i justes sense malbaratar les condicions biofísiques que fan viable la vida humana a la terra.

[Tornar a la part superior]

6. Per saber-ne més

[Tornar a la part superior]

7. Referències

  • Daly, H. E. (2017). Toward some operational principles of sustainable development 1. In The economics of sustainability (pp. 97-102). Routledge.
  • Ehrlich, P.R. and Holdren, J.P. (1972). One-dimensional ecology. Bulletin Of The Atomic Scientists, pp 16, 18-27.
  • Mulder, K. (2007). Desarrollo sostenible para ingenieros. Universitat Politècnica de Catalunya. Iniciativa Digital Politècnica.
  • Raworth, K. (2017). Doughnut economics: Seven ways to think like a 21st-century economist. Chelsea Green Publishing.
  • Robèrt, K. H., Holmberg, J., & Weizsäcker, E. U. V. (2000). Factor X for subtle policy-making: objectives, potentials and obstacles. Greener Management International, (31), 25-37.
  • Schmidt-Bleek, F., & Weaver, P. (1998). Factor 10: manifesto for a sustainable planet. Cambridge.
  • Von Weizsäcker, E. U., Lovins, A. B., & Lovins, L. H. (1998). Factor 4. Doubling Welfare, Halving Resource Use. A Report to the Club of Rome.

    8. Crèdits

    Com es cita aquesta unitat?

    Ferrer, D. Interpretacions de la sostenibilitat. A: Segalàs J. (ed.). Sostenibilitat i Enginyeria [en línia]. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya. Institut de Recerca en Ciència i Tecnologies de la Sostenibilitat, 2024 [Consulta: dia mes any]. ISBN 978-84-10008-82-3. Disponible a: <https://is.upc.edu/ca/publicacions/llibres/sostenibilitat-i-enginyeria/unitats/7-3-interpretacions-de-la-sostenibilitat>.

    El contingut d’aquesta unitat ha estat elaborat per:

    Didac Ferrer Balas

    Gabinet d’innovació i comunitat

    Universitat Politècnica de Catalunya

    didac.ferrer@upc.edu

    https://www.linkedin.com/in/didac-ferrer-balas/?originalSubdomain=es

     

    Índex de la Unitat

    Tornar al menú principal