Institut Universitari de Recerca en Ciència i Tecnologies de la Sostenibilitat

Comparteix:

7.6 Ecofeminisme

1. Objectius de la unitat

Els objectius de la unitat són: 

  • Conèixer el concepte d’ecofeminisme i els seus fonaments, així com tenir una visió de la seva evolució.
  • Distingir els diferents corrents de l’ecofemisme.
  • Comprendre les contribucions de l’ecofeminisme al paradigma sostenibilista.

 

2. Que és l’ecofeminisme?

L’ecofeminisme és un corrent de pensament que neix a la dècada dels anys 70 del segle XX i esdevé moviment social i polític a partir de l’encreuament de tres moviments previs: el pacifisme, el feminisme i l’ecologisme. L’ecofeminisme explora els punts de contacte i les possibles sinèrgies entre feminisme i ecologisme, es vinculen elements comuns i es potencia la riquesa conceptual i política per a resoldre les dues opressions (Cavana et.al., 2004).

 

Figura 7.6.1. Logotip "Woman-power" associat a l’ecofeminisme. Font: commons.wikimedia.org

 

L’ecofeminisme posa de manifest les relacions existents entre la subordinació de les dones i altres grups socials no privilegiats, i la sobreexplotació i degradació del medi natural. Com a filosofia i com a pràctica, defensa que el model econòmic i cultural s’ha desenvolupat sense tenir en compte les bases materials i relacionals que són el sosteniment de la vida (Herrero, 2016). El sistema capitalista i neoliberal, en aliança amb el patriarcat, ha generat una cultura de dominació i extractivista sense control, suïcida, ja que els éssers humans som ecodependents, que ha de ser substituïda per una relació harmònica amb la natura. L’ecofeminisme propugna que la “separació entre la natura i la cultura” és l'origen de la crisi planetària actual (Gaard & Gruen, 1993) i que aquest sistema “es va constituir, s'ha constituït i es manté per mitjà de la colonització de les dones, dels pobles “estrangers” i de les seves terres, i de la natura” (Shiva & Mies, 1997:128).

 

Figura 7.6.2. Cartell a la manifestació "Vaga Climàtica" a Ginebra, 22 d'octubre de 2021. Rue de Chantepoulet. "Pubis i boscos, deixeu d'arrasar-ho tot!". Font: wikimedia.org

 

[Tornar a la part superior]

3. Els inicis del moviment ecofeminista

El terme apareix per primer cop al 1974, al llibre Le Féminisme ou la Mort escrit per l'ecofeminista francesa Françoise d'Eaubonne. Ella apuntava cap a un paral·lelisme (o fins i tot una analogia estructural), entre la situació de depredació de la natura per part de l'espècie humana i la dominació masculina sobre el gènere femení. Apuntava que calia posar en qüestió la relació entre els sexes, per a sortir de l’espiral destructiva de consum de recursos i temps (Cavana et.al., 2004). En aquell mateix període, es van produïr rellevants manifestacions públiques de dones en defensa de la vida, com el moviment Chipko (“abraçada”, en hindú) a la India el 1973, que als boscos de Garhwal, es va oposar a les pràctiques forestals de diferents empreses privades.

       

 Figura 7.6.3 y 4. Moviments ecofeminista Chipko (esquerra) i Greenham Common (dreta), que varen protagonitzar grups majoritàriament de dones, a les dècades dels 70-80 del s. XX. Font: wikimedia.org i images.app.goo.gl

 

El 1977, la política i ecologista Wangari Maathai va crear a Kenya el Green Belt Movement (www.greenbeltmovement.org), un programa rural per a prevenir la desertificació al voltant dels pobles, que va aconseguir plantar més de 50 milions d'arbres i donar feina a moltes dones pobres. Maathai va ser la primera dona africana en rebre el premi Nobel de la Pau al 2004.

 

Figura 7.6.5. Wangari Maathai Premi Nobel de la Pau 2004. Font: EFE/Salvatore Di Nolfi (efeverde.com/ecofeminismo)

 

El 1978 a Nova York, l’activista Lois Gibbs liderava protestes ambientalistes després de descobrir que el seu barri, Love Canal, prop de Niagara Falls, s’havia construït sobre un abocador tòxic (www.chej.org). El moviment va aconseguir que el govern federal evacues i reallotgés prop de 800 famílies, després però que es succeïssin nombrosos problemes reproductius i malalties de nens i adults. Gibbs va ser nominada per al premi Nobel el 2003. Entre el 1981 i 1982, a Berkshire, Anglaterra les manifestants a la base militar RAFGreenham Common, van exercir una gran pressió sobre el centre de investigació militar en armament nuclear (www.greenhamwomeneverywhere.co.uk).

 

[Tornar a la part superior]

 

4. Els ecofeminismes. Corrents de l’ecofeminisme

Existeix una diversitat de subcorrents en l'àmbit sociocultural, polític i activista, que de forma simplificada podem reunir en dues corrents: ecofeminismes essencialistes i ecofeminismes constructivistes (Cavana et.al., 2004).

Els ecofeminismes essencialistes o clàssics entenen que les dones, per la seva capacitat de parir, estan més prop de la natura i tendeixen a preservar-la. Aquesta vinculació natural, va ser fortament rebutjada pel feminisme de la igualtat entenent que legitimava la subordinació de les dones. En canvi, les ecofeministes clàssiques reivindiquen una “feminitat salvatge”, aboguen per tornar al primitiu matriarcat, i consideren el patriarcat en el sentit roussonià de degradació del bon salvatge. Aquest primer ecofeminisme crític de la masculinitat hegemònica, revaloritza dona i naturalesa, abans menyspreades, des d’una perspectiva espiritual i mística. Les primeres ecofeministes, van denunciar el militarisme, la nuclearització la degradació ambiental, la tecnociència i els seus efectes en les dones, com a manifestacions d'una cultura sexista. El moviment es va desenvolupar a l'últim terç del segle XX sobretot als Estats Units i Austràlia, amb representants com Ynestra King qui va fer l’anàlisi de la posició històrica de les dones respecte les diferents relacions de dominació històriques (King, 1989), o com Petra Kelly qui a Alemania, va liderar el nou partit Die Grünen (Els Verds) el 1979.

Figura 7.6.6. Petra Kelly 1987 en el Bundestag, Berlín. Font: Wikipedia

 

Principalment des del Sud, altres van seguir aquest primer ecofeminisme. Acusen el “mal desenvolupament” occidental de provocar la pobresa de dones i indígenes, víctimes primeres de la destrucció de la natura i les consideren portadores del respecte a la vida. En aquest ampli corrent trobem la teòloga brasilenya Ivonne Gebara, la sociòloga alemanya-índia Maria Mies, i la física i filòsofa Vandana Shiva, qui al 1993 va rebre, entre altres, el Premi al Suport Ben Guanyat (o  Premi Nobel Alternatiu).

 

Figura 7.6.7. Vandana Shiva al Right Livelihood Award 1993, a la Deutscher Evangelischer Kirchentag 2007, Colonia.

L’ecofeminisme constructivista, crítica l’essencialisme de l’anterior. Defensa que la especial consciencia ecològica de les dones és una construcció social, que es desperta a partir de les distribucions desiguals de poder i treball d’una societat patriarcal. Denuncia la subordinació de l'ecologia i les relacions entre les persones a l'economia i la seva obsessió pel creixement. Així, segons Bina Agarwal (Agarwal, 1996) el paper de les dones en la defensa de la natura és important perquè són elles les que estan obligades a garantir les condicions materials de subsistència, no pas per predisposició genètica.

L'ecofeminisme constructivista planteja que l'alternativa consisteix a ajustar l'organització política, relacional, domèstica i econòmica a les condicions materials que possibiliten l’existència. L’antropòloga espanyola Yayo Herrero  (2006) parla de “renaturalitzar” el ser humà, la qual cosa exigeix un canvi cultural que converteixi en visible l'ecodependència per a dones i homes i generi solucions col·lectives clau per societats humanes saludables i sostenibles. La filòsofa espanyola Alícia Puleo promulga una ètica de la vida quotidiana que permitiria una convivència basada en el respecte a la natura. La sociòloga australiana Ariel Kay Salleh, estableix un diàleg crític amb l’ecología profunda i l’ecologia social.

 

Figura 7.6.8. Yayo Herrero, antropòloga, enginyera, activista i Alícia Puleo, filòsofa, ambdúes profesores i escriptores españoles. Font: images.app.goo.gl i wikipedia.org/ecofeminismo/alicia_puleo

 

[Tornar a la part superior]

5. Algunes bases conceptuals

En el diàleg que l’ecofeminisme estableix amb la economía ecológica i social, alguns conceptes o contribucions son bàsiques i trastoquen les bases fonamentals del paradigma econòmic capitalista. En aquest sentit l’ecofeminisme ajuda a:

  • Comprendre que la crisi ecològica és també una crisi de relacions socials, en un sistema economic que creix d'esquena a l'ecodependència i a la interdependència.
  • Distingir entre les produccions socialment necessàries i les socialment indesitjables i buscar indicadors que permetin discriminar entre elles (la qual cosa no permet l’indicador de producte interior brut).
  • Reformular el concepte de treball definint-lo com aquelles tasques dedicades a la producció de vida, trencant la dicotomia que separa la feina reduïda a la ocupació laboral, de la resta de les feines que sostenen quotidianament la vida
  • Recomposar un espai de vida segur, la “we economy” centrada en la satisfacción de les necessitats colectives, que prioritza el manteniment de la vida sobre els beneficis monetaris (“my economy”).

Conceptes Clau

  • Ecofeminisme: És un corrent de pensament i d'activisme que analitza críticament les creences que apuntalen el model de vida ecocida, patriarcal, capitalista i colonial, que denuncia els riscos a què sotmet les persones i la resta del món viu i proposa mirades alternatives per poder revertir aquesta guerra contra la vida. L'ecofeminisme és plural i es presenta de maneres molt diverses, encara que té una sèrie de trets que els són comuns. Tots els ecofeminismes sotmeten a revisió els mites que provoquen i mantenen la falsa fractura entre les societats humanes i la natura i els cossos.Desconstrueixen i reformulen conceptes com el de l'economia, la producció, el progrés, el treball o l'individu. Intenten revertir una cultura jeràrquica, que considera que unes vides valen més que altres, i que sotmet amb violència tot allò que pretengui posar límits a la maximització del benefici.
Fuente: Ecologistas en Acción, 2018 

 [Tornar a la part superior]

6. Reflexions Finals

  • L'ecofeminisme destaca la connexió entre la subordinació de les dones i altres comunitats desfavorides i sobreexplotació i degradació del medi ambient.
  • La crisi ecològica és una crisi social i ambiental, connectada a un sistema econòmic que ignora la interdependència i la ecodependència.
  • Es urgent establir una economia centrada en les necessitats col·lectives i de manteniment de la vida com a prioritat, que discrimini les produccions socialment necessàries i les indesitjables, desenvolupant indicadors per a la seva avaluació.

  [Tornar a la part superior]

7. Per a saber-ne més

[Tornar a la part superior] 

8. Referències

  • Agarwal, B. (1996). El debate sobre las relaciones entre género y ecología. Mientras Tanto, 65, 37-59. 
  • Cavana, M.L., Puleo A. & Segura, C. (2004). Mujeres y Ecología: Historia, Pensamiento y Sociedad. Madrid: Asociación cultural Al-mudayna. 
  • Gaard, G. & Gruen, L. (1993). Ecofeminism: Toward Global Justice and Planetary Health. Society and Nature, vol. 2, no. 1, Art no. 35. 
  • King, Y. (1989). Healing the wounds: Feminism, ecology, and nature/culture dualisme. De: Alison M. Jaggar & Susan Bordo (eds.) Gender/Body/Knowledge: Feminist Reconstructions of Being and Knowing, pp. 115-141. Rutgers University Press. New Brunswick, Nova Jersey.  
  • Shiva, V. & Mies, M. (1997). Ecofeminismo. Barcelona, Espanya: Icaria. 

 

 [Tornar a la part superior]

9. Crèdits

Com es cita aquesta unitat?

Tejedor, G. Ecofeminisme. A: Segalàs J. (ed.). Sostenibilitat i Enginyeria [en línia]. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya. Institut de Recerca en Ciència i Tecnologies de la Sostenibilitat, 2024 [Consulta: dia mes any]. ISBN 978-84-10008-82-3. Disponible a: <https://is.upc.edu/ca/publicacions/llibres/sostenibilitat-i-enginyeria/unitats/7-6-ecofeminisme>.

El contingut d’aquesta unitat ha estat elaborat per:

 

Gemma Tejedor Papell

Departament d’Enginyeria Gràfica i de Disseny

Institut universitari de recerca en Ciència i Tecnologies de la Sostenibilitat (ISST.UPC)

Grup de Recerca en Ciència i Tecnologia de la Sostenibilitat-CITES

Subgrup de Recerca en Sostenibilitat, Educació i Tecnologia-GR7

Escola d'Enginyeria de Barcelona Est (EEBE)

Universitat Politècnica de Catalunya

https://futur.upc.edu/GemmaTejedorPapell

gemma.tejedor@upc.edu

 

[Tornar a la part superior]

Índex de la Unitat

Tornar al menú principal