8.2 Economia ambiental i ecològica

Els objectius de la unitat són: 

• Entendre com funciona l'economia convencional.
• Conèixer els orígens y les característiques de l'economia ambiental i de l'economia ecològica.
• Conèixer el rol que juga l'economia en la sostenibilitat.
• Ser conscient dels límits de l'actual model econòmic.

2. L'economia convencional: d'esquena al món

3. Economia i sostenibilitat: l'origen de l'economia ambiental i de l'economia ecològica

Quan es produeix la crisi del model de desenvolupament centrat en la crematística, reflectit en l'emergència de les discussions al voltant de la sostenibilitat, es comença a qüestionar aquesta visió estreta de l'economia i es confon "desenvolupament" amb "creixement del PIB". Primerament les discussions sobre els "límits del creixement" i la superpoblació —com ara la caracterització del procés econòmic en termes termodinàmics, generador d'entropia— van posar de manifest la dimensió i dependència essencialment física de tot procés econòmic.

Figura 8.2.2. El procés econòmic en el seu context social i ecològic. Font: Stahel, 2010 

Més endavant, amb la definició de desenvolupament sostenible com el procés "capaç de satisfer de forma equitativa les necessitats de les generacions presents sense comprometre la capacitat que tinguin les generacions futures de satisfer les seves necessitats", també es va posar de manifest la dimensió social, política, cultural i distributiva de l'economia, més enllà de la seva dimensió monetària de mercat. No només la definició i la comprensió de la naturalesa i els orígens de les necessitats humanes es converteixen en un tema central de discussió, sinó també la comprensió de l'origen i la destinació dels recursos perquè aquestes necessitats puguin ser satisfetes esdevenen fonamentals . Més enllà del "producte interior brut" (PIB), el que es busca és la "felicitat interna neta". 

[Tornar a la part superior] 

4. La crítica de la "mà invisible" del mercat

Des del punt de vista ideològic, fins aleshores el concepte de la ‘mà invisible’ —entesa com un mecanisme automàtic de transformació dels interessos crematístics privats en benestar col·lectiu— va permetre concebre l'economia en termes crematístics únicament, sense que es produïssin grans preocupacions ètiques. 

El que era bo des del punt de vista crematístic, també havia de ser bo per a la societat i el medi ambient. No obstant això, l'evidència de la contaminació de l'entorn i el progressiu esgotament dels recursos naturals, així com la sobreexplotació del treball i els fenòmens de crisi social resultants de la competència de mercat, van portar a autors com ara Ignacy Sachs (1977) —que va defensar el concepte creat a la dècada de 1970 d’‘ecodesenvolupament’ i que, en certa manera, va ser el precursor del concepte de ‘desenvolupament sostenible’ que es va consolidar a la dècada de 1980)— a plantejar que la competència de mercat, si d’una banda estimula la innovació i el desenvolupament, de l'altra, condueix els agents econòmics a internalitzar el beneficis i externalitzar els costos. És a dir, genera també una sèrie de costos socials i ecològics externalitzats, com ara una baralla pels recursos. En els llocs on els productors es poden beneficiar del curs d'un riu per alimentar les seves turbines, de la productivitat natural d'un manglar, d'un bon emplaçament geogràfic que faciliti els transports, de terres particularment fèrtils o de la patent d’un coneixement ancestral, el que s'intenta fer és privatitzar el recurs i limitar-hi l'accés, de manera que el benefici acaba sent privat. D'altra banda, allà on es poden estalviar costos abocant els residus directament als rius o a l'atmosfera, o fent que les famílies o l'Estat assumeixin costos socials que estan associats al treball (salut, invalidesa, transport, etc.), la mateixa competència del mercat porta els productors a fer-ho. És a dir, la “mà invisible” deixa de ser un aspecte positiu i es converteix en una qüestió problemàtica.

[Tornar a la part superior] 

5. L'economia ambiental i l'economia ecològica

Quan s’intenten comprendre aquestes relacions del mercat amb el seu entorn social i ambiental i es busquen mecanismes que corregeixin el procés d’"externalització negativa" emergeixen dos conceptes bàsics:

a) d'una banda l'economia ambiental, que es pot entendre com l’extensió de l'economia neoclàssica en la línia de l'economia del benestar i dels béns públics,

b) i de l'altra, l'economia ecològica que, partint de la comprensió de la base entròpica del procés econòmic, inclou també la preocupació per entendre el funcionament dels ecosistemes per si mateixos, més enllà del reduccionisme crematístic.

En molts casos, complementant les preocupacions al voltant de la distribució dels beneficis i els costos econòmics de l'economia política clàssica, l'economia ecològica inclou també l'ecologia intentant estudiar i delimitar la qüestió de la distribució dels costos i beneficis ecològics associats al procés de desenvolupament. És a dir, inclou també l'ecologia humana en els seus enfocaments. 

De manera esquemàtica, podem confirmar aquesta ampliació en l'esquema proposat per Costanza (1997), on veiem, d'una banda, l'economia convencional, tancada en si mateixa i que considera només la dimensió crematística, i, de l'altra, l'ecologia convencional, bolcada en l'estudi dels ecosistemes no humans, en la seva dimensió no crematística. Si es parteix de l'economia crematística i s’intenten avaluar els impactes ambientals de l'economia sobre els ecosistemes i, alhora, es busquen formes per internalitzar aquests impactes, s’arriba a l'economia ambiental. D’altra banda, l'economia ecològica abastaria el conjunt d'aquestes relacions, incloent-hi tant l’estudi de l'economia i de l'ecologia convencionals per si mateixes com, fonamentalment, les relacions recíproques que es produeixen entre totes dues disciplines (figura 4).

Figura 8.2.3. Quadre Costanza. Font: Costanza (1997).

En aquest sentit, podríem afirmar que l'economia ecològica constitueix un nou paradigma —essencialment sistèmic— i no una simple extensió de l'economia convencional, com sí que ho és l'economia ambiental.

[Tornar a la part superior] 

6. Les limitacions dels indicadors econòmics convencionals

En la mesura que l'economia convencional s’ha reduït a la crematística, també els indicadors econòmics convencionals són, essencialment, indicadors dels valors de canvi (fluxos i actius de mercat) i no dels valors d'ús (qualitat i característiques del que es produeix ), és a dir, benestar. No només no comptabilitzen una sèrie de valors d'ús que són fonamentals per al benestar, però que no passen pel mercat —les produccions per a l'autoconsum, la reciprocitat, les relacions socials, les relacions familiars, les dinàmiques ecosistèmiques i de la biosfera generadores de valors d'ús fonamentals com ara el cicle de l'aigua, els equilibris climàtics, la reproducció de la biodiversitat, els combustibles fòssils resultants dels processos biològics i geològics, entre altres—, sinó que tampoc tenen en compte la qualitat del que es mesura. Només mesuren una part ínfima de tot el que constitueix la riquesa humana i la vida, de la qual no poden distingir si la renda fa referència a la producció d'un "bé" o d'un “mal”. No distingeixen entre hospitals o bombes, entre el cost de la cura o de l'accident que va provocar el mal que s’ha de guarir. Per al PIB, tant la reconstrucció de les Torres Bessones com la d'un país després d'un huracà sumen, de manera que com més grans siguin les despeses necessàries per arreglar el que s’ha destruït, millor anirà l'economia. 

En conseqüència, els indicadors econòmics no són indicadors de benestar fiables (encara que es presentin com si ho fossin) i requereixen una sèrie d'ajustos o fins i tot altres tipus d'indicadors perquè tinguin alguna rellevància més enllà de l'estret àmbit de la crematística a què fan referència.

[Tornar a la part superior]

7. L'economia ambiental i la sostenibilitat feble: commensurabilitat i enfocament de l'anàlisi cost-benefici

En la seva essència, l'economia ambiental és una extensió del paradigma econòmic convencional, aplicant a béns socials i ambientals el tractament dispensat a l'economia del sector públic. Aposta per complementar l'economia convencional establint instruments de valoració dels costos/beneficis ambientals externalitzats en termes monetaris i, un cop valorats, vol establir els mecanismes més “eficients” per internalitzar-los. L'economia ambiental se centra, d'aquesta manera, en dos àmbits bàsics: el camp de la valoració (estudis d'impacte i de cost ambiental), per al qual utilitza una sèrie d'instruments i metodologies com ara els estudis de cost-benefici, la valoració contingent, la disponibilitat a pagar, etc., i el camp de la política i la gestió ambiental, en què proposa diversos instruments de política fiscal ambiental, constitució de mercats secundaris, etc., amb vista a corregir el mercat.

L'objectiu últim d'aquest exercici és fer que el mercat esdevingui una institució eficient en l'assignació dels recursos, en la mesura que els diferents preus dels béns i serveis reflecteixin el seu veritable “cost d'oportunitat” per a la societat com un tot. Si s’aconseguís això, es podrien deixar una altra vegada en mans dels agents econòmics individuals les decisions econòmiques i es recuperaria l’ideari liberal, segons el qual del conjunt de decisions i competència entre els agents individuals en resultaria el benestar col•lectiu. No qüestiona, així, els fonaments ideològics i metodològics bàsics de l'economia convencional, la centralitat de la dimensió monetària (els preus), tant per a la dinàmica com per a la ciència econòmica modernes i la defensa del mercat lliure (tot i que reformat), com el mecanisme més adequat de regulació de la vida econòmica.

Metodològicament, això es fonamenta en la creença de la commensurabilitat de valors, és a dir, la idea que les diferents externalitats es poden mesurar en funció d'un criteri crematístic, monetari, comú. Així, encara que es reconeguin les limitacions dels indicadors econòmics i de l'economia convencional (ja que només es considera allò que té un cost-preu de mercat associat), el que s'intenta fer és determinar les externalitats en termes monetaris per, a partir d'aquí, poder internalitzar-les per mitjà de la fiscalitat i/o regulacions i/o els mercats secundaris, i fer que els diferents agents econòmics tinguin en compte aquests costos en el càlcul econòmic a l'hora d'interactuar en el mercat.

 Figura 8.2.4. Quadre Costanza: el camp de l'economia ambiental i de l'economia dels recursos. Font: Costanza (1997).

[Tornar a la part superior]

8. L'economia ecològica i la visió sistèmica del procés econòmic

Com es pot veure en el quadre de Costanza, contràriament a l'economia ambiental, que se centra en la determinació dels impactes que són conseqüència de l'economia sobre l'entorn (econòmic, social i natural) amb vista a “internalitzar-los”, l'economia ecològica parteix d'una perspectiva més sistèmica i intenta estudiar i comprendre el conjunt de les dinàmiques socioeconòmiques i ecològiques, així com les interaccions recíproques que es produeixen entre aquestes. Més que processos lineals, el que planteja és l'existència de processos coevolutius, pels quals tot procés econòmic és tributari de dinàmiques socials i ecològiques més àmplies, que el sostenen. En aquest sentit, el procés econòmic és vist com un subsistema de sistemes més amplis sense els quals no podria existir, de la mateixa manera que un òrgan no pot existir sense un organisme.

 Figura 8.2.5. Visions des de les diferent economies de les relacions entre els sistemes naturals i econòmics. . Font: Álvarez, et al. (2006).

[Tornar a la part superior]

9. L'economia ecològica i la sostenibilitat forta: incommensurabilitat i enfocament multicriteri

De la mateixa manera que l'economia ecològica no parteix simplement de la crematística, sinó de dinàmiques més àmplies, l'economia ecològica planteja la incommensurabilitat de valors en la mesura que certs processos i elements no poden ser substituïts per altres. Nutrients o fluxos d'energia que tenen una qualitat determinada són fonamentals per a l'existència d’alguns organismes o ecosistemes, i no poden ser substituïts per altres, encara que tinguin el mateix valor de mercat. Més enllà de la “substituïbilitat” de capitals i de factors de producció (que implica l'economia ambiental), en l'economia ecològica es parla de ‘capital crític’ i de ‘factors insubstituïbles’. També es reconeix que diferents elements tenen diferents valoracions i impactes segons l'escala espacial (local, regional o global) i temporal (immediat, curt, mitjà o llarg terminis) en què es consideren, de manera que el “cost d'oportunitat” no és únic, sinó que depèn de la perspectiva des de la qual es valori. En conseqüència, l'economia ecològica planteja la necessitat de fer una anàlisi multicriteri, en què es considerin en cada cas les variables incommensurables i escales rellevants sense intentar reduir-ho tot a un únic denominador monetari comú. Així, per comprendre les dinàmiques dels ecosistemes i dels processos econòmics, moltes vegades és fonamental identificar els fluxos materials i energètics (independentment del seu possible valor de mercat), així com també ho és determinar, en cada cas, els llindars (màxims i mínims) crítics per al manteniment de determinats ecosistemes i processos (fins i tot socials, quan es tracta de l'ecologia humana).

Tot això no exclou l'avaluació dels diferents elements, ja que l'absència d'un criteri objectiu únic (commensurabilitat) no exclou la possibilitat d'una discussió i una valoració raonades en funció de múltiples criteris i perspectives. És per això, també, que sovint dins l'economia ecològica s'advoca per procediments que són propis de la ciència postnormal (Ravetz, 1999) i s’inclouen més actors en el procés d'avaluació i presa de decisions, tant per qüestions metodològiques (més inputs d'informació rellevant) com epistemològiques (ja que no existeix un criteri únic legítim per determinar, per exemple, el risc que es vol assumir) o ètiques.

[Tornar a la part superior] 

10. Indústria, mercat i esgotament dels recursos: els orígens i límits històrics de l'actual model de desenvolupament econòmic

Com tots sabem, la Revolució Industrial i tot el procés de desenvolupament modern es va basar —i es basa també en l’actualitat— en l'explotació dels recursos fòssils (primer el carbó, després el petroli i el gas natural), que ha alimentat no només la caldera de la indústria, sinó també l'explosió demogràfica i l'explosió en el consum de béns i serveis. Això s’ha produït tant en el sector dels transports com en el de la indústria farmacèutica, la petroquímica, etc. La disponibilitat de vastes reserves de recursos fòssils i el fet de considerar-les únicament tenint en compte els costos immediats (i la rendibilitat) d'extracció, sense tenir en compte que eren limitades i que el seu consum produiria uns efectes entròpics al final del procés, van generar una sèrie de distorsions que centren les discussions sobre la (in)sostenibilitat de l'actual model de desenvolupament. 

Considerant el consum entròpic no com un consum del capital acumulat, sinó simplement com una aportació a la renda, la renda crematística i la (re)producció de béns i serveis va poder créixer de manera exponencial. El cost d’aquest creixement va ser convertir-nos al mateix temps en deutors i presoners dels combustibles fòssils, deute que, poc a poc, comença a cobrar-se en forma de canvi climàtic, inseguretat alimentària, conflictes econòmics i ecològics distributius, inflació i crisi econòmica. Davant d'això, l'economia ecològica intenta establir alguns criteris operatius per aconseguir un desenvolupament sostenible des del punt de vista ambiental, considerant que el capital de formació humana i el capital natural són complementaris, no substituts, que tant l’un com l'altre poden constituir factors limitadors i que, actualment, el factor limitador és el capital natural. Per això, l'economia ecològica proposa que:

1. La taxa d'utilització dels recursos renovables no ha d'excedir la taxa de regeneració. 

2. La taxa de generació de residus no ha de superar la capacitat d'assimilació del medi ambient.

3. La taxa d'utilització dels recursos no renovables ha de ser menor o igual que la taxa de desenvolupament de recursos renovables que han de substituir-los.

[Tornar a la part superior] 

11. Economia, agricultura i energia: les bases energètiques del procés econòmic i industrial

Malthus (Malthus & Winch, 1992), a principis del segle XIX, va advertir-nos d’una inevitable crisi ecològica (alimentària) del sistema si la població creixia exponencialment i la producció d’aliments amb prou feines ho feia. Malgrat aquest advertiment, les millores fetes en les tècniques de cultiu, la introducció de maquinària agrícola, l'ampliació de les àrees de cultiu cap a les vastes extensions que l'historiador ambiental Alfred Crosby (2004) ha anomenat 'neo-Europes', la “revolució verda” de la postguerra i, actualment, la revolució biotecnològica, han permès eludir durant el segle XX el fantasma de Malthus i han permès un creixement exponencial de la població humana i el consum d'aliments. 

Tanmateix, tot això està basat en el consum de les nostres reserves de combustibles fòssils, que, malgrat que permeten una concentració gairebé il·limitada d'energia en termes espacials, són limitades des del punt de vista temporal. És a dir, vam aconseguir eludir el problema assumint una hipoteca que ens va permetre concentrar recursos en l'espai (augmentant radicalment la productivitat agrícola en termes espacials i del treball humà, així com globalitzant la “frontera agrícola”). Això també és el que va causar l’intensiu procés d'urbanització i terciarització de l'economia cap als serveis, perquè es va reduir la necessitat de treballadors en el sector agrícola. No obstant això, quan es produeixi l'anomenat 'pic del petroli' (Prediu que la producció mundial de petroli arribarà al zenit i després declinarà tan ràpid com va créixer, ressaltant el fet que el factor limitador de l'extracció de petroli és l'energia requerida i no el cost econòmic.), arribarà el moment en què haurem de pagar la hipoteca, que serà molt gran a causa dels malbarataments que se n’han fet . 

De fet, des del punt de vista de les entrades, avui dia bàsicament fem ús del petroli per “alimentar” no només les nostres maquinàries agrícoles, sinó també els sistemes de refrigeració, emmagatzematge i transport de llarga distància d'un sistema alimentari que es va fer a escala global, els fertilitzants, els agrotòxics (herbicides, fungicides basats en la petroquímica), etc. És a dir, alimentem els prop de nou mil milions d'humans amb la hipoteca contreta i que, segons diverses estimacions —tant pel que fa a l’anomenat ‘pic del petroli’ com del canvi climàtic que resulta d'aquest procés— ja comencem a pagar.

[Tornar a la part superior]

12. Economia i escala adequada 

L'ús dels combustible fòssils i la capacitat d'aconseguir una concentració espacial de l'energia més gran (recordem que encara que els combustibles renovables són il·limitats quant a la temporalitat humana, són limitats quant a l’espai) també es troben a la base d'un altre fenomen modern: la globalització i el creixent gegantisme de les unitats productives. 

No obstant això, si s’excedeix cert límit (l'escala adequada de funcionament de tot sistema), l'augment en l'escala del sistema suposa un cost més que proporcional per mantenir-lo en termes energètics, humans i ecològics. Encara que portar pomes des de l'altra banda del globus i iogurts de l'altra banda del continent sigui rendible i tècnicament factible, és insostenible ecològicament i socialment. Així, també l'acceleració, fonamental per a la rendibilitat del capital, té un enorme cost que la fa insostenible. Per passar de 200 km/h a 300 km/h, un tren d'alta velocitat consumeix pràcticament un 100 % més de combustible. De la mateixa manera, l'estrès i la falta de temps representen un cost exponencialment creixent per a les societats desenvolupades.

[Tornar a la part superior]

13. Reflexions Finals

- En el passat, la producció es va considerar un benefici en si mateixa. Però la producció també comporta costos que només recentment s'han fet visibles. La producció necessàriament minva les nostres reserves finites de matèries primeres i energia, mentre que satura la capacitat igualment finita dels ecosistemes amb les deixalles que resulten dels seus processos. La realitat que el nostre sistema és finit i que cap despesa d'energia és gratis ens posa davant una decisió moral en cada moment del procés econòmic.

- Una economia saludable ha de ser dissenyada per prosperar, no per créixer. Equilibrant les necessitats humanes essencials amb els límits planetaris.

 [Tornar a la part superior]

14. Per saber-ne més

 - Flores, J. H. (2013). Del valor de uso al valor del cambio: un (neo)-determinismo en la lógica social.

- Márquez Covarrubias, H. (2010). Crisis del sistema capitalista mundial: paradojas y respuestas. Polis. Revista Latinoamericana, (27).

[Tornar a la part superior]

15. Referències

• Álvarez, S., Lomas, P., Martín, B., Rodríguez, M., & Montes, C. (2006). La síntesis emergética (“emergy synthesis”). Integrando energía, ecología y economía.
• Laboratorio de Socio-ecosistemas. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid.
• Constanza, R. (1997). La economía ecológica de la sostenibilidad: invertir en capital natural. In Medio ambiente y desarrollo sostenible: más allá del informe Brundtland (pp. 103-114). Trotta.
• Crosby, A. W. (2004). Ecological imperialism: the biological expansion of Europe, 900-1900. Cambridge University Press.
  
• Malthus, T. R., & Winch, D. (1992). Malthus:'An Essay on the Principle of Population'. Cambridge university press.
• Ravetz, I. R. (1999). What is post-normal science. Futures-the Journal of Forecasting Planning and Policy, 31(7), 647-654.
  
• Sachs, I. (1977). Eco-Development: Meeting Human Needs. India International Centre Quarterly, 4(4), 337-350
  
• Stahel, A. Economia ambiental i ecològica. A: Carrera, E.; Segalàs, J. (ed.). Tecnologia i Sostenibilitat [en línia]. Terrassa: Universitat Politècnica de Catalunya.
• Càtedra UNESCO de Sostenibilitat, 2010 [Consulta: 26 abril 2024]. Disponible a: <http://tecnologiaisostenibilitat.upc.edu>

[Tornar a la part superior]

16. Crèdits

Com es cita aquesta unitat?

Segalàs, J.; Jacinto, S. Economia ambiental i ecològica. A: Segalàs J. (ed.). Sostenibilitat i Enginyeria [en línia]. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya. Institut de Recerca en Ciència i Tecnologies de la Sostenibilitat, 2024 [Consulta: dia mes any]. ISBN 978-84-10008-82-3. Disponible a: <https://is.upc.edu/ca/publicacions/llibres/sostenibilitat-i-enginyeria/unitats/8-2-economia-ambiental-i-ecologica>.

El material d'aquesta secció ha estat creat prenent com a base la seguent publicació: Stahel, A. Fonaments d'economia. A: Carrera, E.; Segalàs, J. (ed.). Tecnologia i Sostenibilitat [en línia]. Terrassa: Universitat Politècnica de Catalunya. Càtedra UNESCO de Sostenibilitat, 2010 [Consulta: 4/12/2023]. Disponible a: <http://tecnologiaisostenibilitat.upc.edu> amb el suport de:

.