11.1 La transició energètica

Els objectius de la unitat són :

• Comprendre la urgència climàtica que motiva la transició energètica i la necessitat d'abandonar un model basat en recursos fòssils finits per un de compatible amb els límits planetaris.
• Identificar i analitzar les tecnologies clau de la descarbonització, valorant-ne l'eficiència i la maduresa tècnica.
• Avaluar el paper estratègic de l'emmagatzemament energètic i la gestió de la demanda com a eines essencials per garantir la flexibilitat i l'estabilitat d'un sistema elèctric amb una alta penetració de fonts variables.
• Analitzar els límits materials i els riscos geopolítics del nou model, posant el focus en la dependència de minerals crítics (liti, coure, terres rares), la seva concentració geogràfica i la importància del reciclatge i l'economia circular.
• Integrar la perspectiva de justícia i democratització energètica, diferenciant entre les responsabilitats globals del Nord i el Sud i promovent nous models de sobirania com les comunitats energètiques per combatre la pobresa energètica.
• Avaluar la dimensió econòmica de la transició energètica com una inversió estratègica, comparant la mobilització de capital necessària cap a un model descarbonitzat amb el dèficit estructural de la balança energètica i els riscos financers inassumibles derivats de la no-acció.

[Tornar a la part superior] 

2. El camí cap a un nou paradigma energètic

D'ençà de la Revolució Industrial, el desenvolupament de la humanitat ha estat impulsat per una mobilització sense precedents de recursos energètics, especialment mitjançant la combustió de carbó, petroli i gas natural. Si bé aquest model ha permès un creixement econòmic accelerat, ha generat conseqüències ambientals i socials severes, sent l'ús intensiu d'aquests combustibles la principal causa de la crisi climàtica actual. La necessitat d'emprendre una transició energètica neix de la urgència d'estabilitzar l'escalfament global i complir amb els objectius de l'Acord de París, que busca limitar l'augment de la temperatura mitjana del planeta a 1,5 °C per sobre dels nivells preindustrials. Aquest repte s'emmarca en una crisi ecològica més àmplia on, a més del clima, s'han sobrepassat sis dels nou límits planetaris identificats per la ciència, incloent-hi la pèrdua de biodiversitat, la contaminació per entitats químiques no naturals i l'alteració dels cicles del nitrogen i el fòsfor (Richardson et al., 2023).

Per donar resposta a aquest imperatiu climàtic, l'Agència Internacional de l'Energia (IEA) proposa el full de ruta del "Zero Net per al 2050", un escenari normatiu que descriu com el sector energètic, que és la font més gran d'emissions de gasos d'efecte hivernacle, pot assolir la descarbonització total a mitjan segle. Malgrat que les emissions de CO₂ del sector energètic van assolir un nou rècord de 37,8 GtCO₂ el 2024 (Andrew, 2025), el desplegament massiu de tecnologies netes, especialment la solar fotovoltaica i el vehicle elèctric, manté oberta la finestra per assolir els objectius climàtics. Aquest canvi de paradigma implica que el sector elèctric sigui el primer a descarbonitzar-se, triplicant la capacitat renovable i duplicant la taxa de millora de l'eficiència energètica per al 2030, fites que permetrien reduir el consum de combustibles fòssils en més d'un 25% en aquesta dècada. A més de les emissions de CO₂, és essencial una reducció del 75% en les emissions de metà derivades de les operacions amb combustibles fòssils. Aquesta és una de les mesures amb menor cost per limitar l'escalfament a curt termini (IEA, 2023a).

La transició energètica és també la resposta a la vulnerabilitat d'un model basat en recursos finits i no renovables, on l'esgotament progressiu de jaciments convencionals de petroli, gas i fins i tot urani, juntament amb les tensions geopolítiques, posa en risc la seguretat del subministrament. El nou paradigma energètic ha de basar-se en l'equitat internacional, reconeixent que les economies avançades han d'assolir el zero net abans (cap al 2040) per permetre que els països en desenvolupament tinguin més temps per fer la transformació i rebin el finançament necessari (IEA, 2023a). En definitiva, el camí cap a aquest nou model no només cerca substituir una font d'energia per una altra, sinó redefinir el creixement per avançar cap a una economia més justa, resilient i compatible amb els límits biofísics del planeta (Turiel, 2025).

[Tornar a la part superior] 

3. Tecnologies renovables: El motor de la descarbonització

Les tecnologies basades en fonts renovables són el pilar central per transformar el model energètic actual cap a un de descarbonitzat i sostenible. Aquestes solucions aprofiten recursos naturals inesgotables per satisfer les necessitats de la societat, permetent que la generació d'electricitat sigui pràcticament lliure d'emissions a mitjan segle.

[Tornar a la part superior]

3.1 La revolució del sector elèctric

La producció d'electricitat a partir de recursos renovables és un dels pilars de la transició, ja que permet descarbonitzar altres sectors mitjançant l'electrificació directa. El nou paradigma es basa en una combinació de tecnologies madures i solucions emergents que s’estan implementant de forma accelerada (Fig. 1) (IEA, 2025b):

• Energia Solar Fotovoltaica: S'ha consolidat com la tecnologia de creixement més ràpid a causa de la seva modularitat i competitivitat econòmica. Permet tant la generació a gran escala en parcs solars com el desenvolupament de l'autoconsum distribuït en teulades domèstiques i industrials, reduint les pèrdues en el transport i augmentant l'autonomia ciutadana.
• Energia Eòlica: Aprofita la força del vent mitjançant aerogeneradors cada cop més grans i eficients, tant en terra (onshore) com en instal·lacions marines (offshore). Tot i les dificultats logístiques de les grans infraestructures, el seu potencial per alimentar xarxes nacionals és molt important.
• Energia Hidràulica: L'energia de l'aigua continua sent una font essencial per la seva capacitat de gestió i emmagatzematge (mitjançant el bombeig), actuant com a reserva quan les fonts intermitents no produeixen. 
• Altres fonts com la geotèrmia, la biomassa o les energies marines aporten estabilitat en regions amb recursos específics.

Figura 11.1.1. Evolució de la producció d’electricitat amb recursos energètics renovables. Font: Our World in Data.

[Tornar a la part superior]

3.2 Climatització i usos tèrmics renovables

La calor representa una part molt significativa del consum energètic global, i la seva descarbonització requereix abandonar les calderes de combustió (IEA, 2025b).

• Bombes de calor: Són la tecnologia clau per a la climatització d'edificis, ja que permeten multiplicar l'eficiència (aprofitant l'energia de l'aire, el terra o l'aigua) i utilitzar electricitat renovable per generar fred o calor.
• Solar tèrmica i geotèrmia de baixa temperatura: Aquestes tecnologies aprofiten directament la radiació del sol o la calor interna de la terra per produir aigua calenta sanitària o calefacció, evitant passos de conversió intermedis.
• Calor industrial: Per a processos que requereixen altes temperatures, es prioritzen les calderes elèctriques o l'ús de la biomassa sostenible, que aprofita residus orgànics per generar energia de forma neutra en emissions de carboni.

[Tornar a la part superior]

3.3 La transformació del transport: un nou model de mobilitat

La transició cap a un sistema de transport sostenible és un dels pilars fonamentals de la descarbonització, ja que aquest sector ha depès històricament dels derivats del petroli en un 90%. Més enllà d'una simple substitució de motors, cal un canvi profund en el paradigma actual, atès que la Terra i els recursos materials són limitats i un canvi exclusivament tecnològic no és suficient per assolir els objectius climàtics. Per aquest motiu, el nou model de mobilitat prioritza la reducció de la demanda mitjançant la creació de "ciutats amb pocs cotxes", on es fomenta el transport públic, l'ús de la bicicleta i els desplaçaments a peu. Aquesta aposta pel transport col·lectiu i la mobilitat activa permet reduir dràsticament el consum d'energia i alleujar la pressió sobre el subministrament de materials crítics necessaris per a la fabricació de bateries. En aquest sentit, potenciar el ferrocarril esdevé una estratègia clau, ja que és una opció molt més eficient i fàcil d'electrificar a gran escala per moure passatgers i mercaderies que el transport per carretera (Turiel, 2025).

Pel que fa al transport lleuger, l'electrificació s'ha consolidat com la tecnologia líder per abandonar els combustibles fòssils (IEA, 2025b). Les vendes de cotxes elèctrics han experimentat un creixement sense precedents, el que manté oberta la possibilitat d'arribar a les emissions nul·les a mitjan segle. La superioritat del vehicle elèctric rau en la seva eficiència: un motor elèctric és entre dues i quatre vegades més eficient que un motor de combustió interna convencional, transformant molta més energia en moviment i menys en calor residual. Seguint aquesta trajectòria, es preveu que els vehicles elèctrics arribin a representar més del 65% de les vendes globals de cotxes l'any 2030, un pas decisiu per eliminar la dependència del petroli en els desplaçaments urbans i interurbans (IEA, 2023a).

En aquells àmbits on l'electrificació directa mitjançant bateries presenta limitacions tècniques o econòmiques, com l'aviació, el transport marítim o el transport pesat de molt llarga distància, el model es basa en la introducció de combustibles de baixes emissions. L'aviació, per exemple, haurà de recórrer de forma creixent al querosè de síntesi —produït a partir d'hidrogen verd i carboni capturat— i a biocombustibles sostenibles, ja que les bateries actuals no tenen prou densitat energètica per a vols de llarg abast. D'altra banda, el sector marítim està explorant l'ús de l'amoníac i el metanol com a combustibles principals per substituir el fueloil pesat. Encara que algunes d'aquestes solucions encara es troben en fase de demostració o prototip, la possibilitat d’escalar-ne el desplegament serà determinant per completar la transició en els sectors més difícils de descarbonitzar (IEA, 2023a).

[Tornar a la part superior]

4. Emmagatzemament energètic: Clau per a la flexibilitat 

L'emmagatzemament energètic agrupa les tecnologies capaces d'absorbir l'energia en moments d'excedent i subministrar-la a la xarxa quan és més avantatjós, com durant la nit o durant esdeveniments meteorològics que interrompen la generació renovable. En un model amb una alta penetració de fonts variables com el sol i el vent, l'emmagatzemament és essencial per mantenir la xarxa elèctrica estable i fiable.

[Tornar a la part superior]

4.1. Tecnologies per guardar energia

Actualment existeix un ampli ventall de solucions per emmagatzemar energia, classificades segons la forma en què retenen la potència (EPRI, 2024):

• Electroquímiques (Bateries): Les bateries d'ions de liti són l'estàndard actual pel seu ràpid desplegament i modularitat. Dins d'aquest grup, les bateries de fosfat de ferro i liti són les més utilitzades per a l'emmagatzemament estacionari pel seu menor cost i major seguretat, mentre que les de níquel, manganès i cobalt es prefereixen quan es requereix una alta densitat energètica en poc espai, per exemple en cotxes elèctrics. També emergeixen tecnologies com les bateries de flux, que no es degraden durant dècades i són ideals per a l'emmagatzemament estacionari de llarga durada, per exemple per emmagatzemar els excedents de producció de parcs eòlics.
• Mecàniques: La tecnologia més estesa al món és la hidràulica de bombeig, que bomba aigua a un embassament superior quan sobra electricitat i la deixa caure a través de turbines quan fa falta. Una altra opció és l’emmagatzemament d’energia per aire comprimit que utilitza el subsol o grans tancs per guardar aire a pressió quan sobra energia i alliberar-lo per generar electricitat quan es necessita.
• Tèrmiques: Aquesta tecnologia emmagatzema energia escalfant mitjans sòlids (com el formigó) o líquids (com les sals foses) per utilitzar aquesta calor més tard en processos industrials o per generar electricitat de nou.
• Químiques (Hidrogen): L'hidrogen verd, produït mitjançant electròlisi, és una tecnologia emergent amb un gran potencial per a l'emmagatzemament estacional, permetent guardar l'energia excedent de l'estiu per utilitzar-la a l'hivern.

[Tornar a la part superior]

4.2. Escala de xarxa vs. emmagatzemament distribuït

L'emmagatzemament es pot desplegar en dos nivells fonamentals:

1. Sistemes a escala de xarxa (Grid-scale): Són grans instal·lacions connectades a les xarxes de transport que proporcionen serveis de seguretat a tot el sistema, com les reserves operatives i la restauració del subministrament després d'una apagada (IEA, 2023b).
2. Emmagatzemament distribuït (Behind-the-meter): Són sistemes situats a casa del consumidor o en empreses, sovint vinculats a plaques solars. Aquests sistemes permeten reduir els pics de demanda nocturna, alleugerint la pressió sobre les xarxes de distribució local i evitant inversions costoses en el seu reforç (Samsø, 2025). A més, les bateries de "segona vida" (procedents de vehicles elèctrics que encara conserven un 80% de capacitat) es postulen com una opció econòmica per a aquest ús domèstic (IEA, 2023b).

[Tornar a la part superior]

4.3. La gestió activa de la demanda

La flexibilitat no només depèn de guardar l'energia, sinó també d'ajustar el consum a la producció disponible. La gestió de la demanda consisteix a moure el consum de les hores punta (quan l'energia és cara i escassa) a les hores vall (quan hi ha excedent de renovables) .

Això s'aconsegueix mitjançant tecnologies com els carregadors intel·ligents per a vehicles elèctrics, que carreguen la bateria quan el preu és més baix, o l'ús de bombes de calor que aprofiten la inèrcia tèrmica dels edificis per escalfar-los quan el sol brilla. Aquesta capacitat d'adaptació és una eina eficaç per aplanar la corba de consum i optimitzar tota la infraestructura elèctrica existent (Samsø, 2025).

[Tornar a la part superior] 

5. Límits materials i riscos de la transició

La transició cap a un sistema energètic descarbonitzat representa un canvi profund en la base material de la nostra societat, substituint la combustió de fòssils finits per una infraestructura tecnològica que consumeix quantitats massives de minerals i metalls. Aquest nou paradigma multiplica la demanda de materials crítics, com el liti o el coure, per a la fabricació de bateries i aerogeneradors, posant a prova la resiliència dels mercats i la capacitat de subministrament global (IEA, 2023a). Perquè aquest procés sigui realment sostenible, ha de basar-se en la justícia energètica i les responsabilitats diferenciades, evitant que el Nord Global perpetuï una lògica de "neocolonialisme verd" sobre els territoris del Sud. Resulta pervers que poblacions sense accés bàsic a l'electricitat paguin l'alt cost ambiental i social de la descarbonització d'economies avançades, veient les seves terres convertides en "zones de sacrifici" (Custodio, 2025). Per tant, complir l'ODS 7 i assegurar una transició justa requereix un finançament internacional massiu i concessional que trenqui amb les estructures històriques de dependència i explotació.

[Tornar a la part superior]

5.1. Materials crítics i dependències geogràfiques

Un dels principals obstacles és la necessitat intensiva de minerals com el liti, el cobalt, el níquel, el coure i les terres rares. Per exemple, es preveu que la demanda de liti per a aplicacions d'energia neta creixi cinc vegades d'aquí al 2040 en els escenaris de polítiques actuals. El coure, essencial per a qualsevol infraestructura elèctrica, s'enfronta a un risc real de dèficit a causa de la disminució de la qualitat del mineral a les mines i la manca de nous descobriments significatius (Turiel, 2025). Aquesta pressió sobre els recursos naturals no només pot encarir les tecnologies, sinó que podria arribar a alentir el ritme del desplegament renovable si no s'activen nous projectes miners i de refinament a temps (IEA, 2023a).

Aquesta vulnerabilitat es veu agreujada per una extrema concentració geogràfica de la producció i, especialment, del processament d'aquests materials. Actualment, uns pocs països controlen la major part de la cadena de subministrament: la Xina domina el refinament de gairebé tots els minerals estratègics, amb quotes que superen el 90% en el cas del grafit i les terres rares magnetitzades. Altres països com Indonèsia (per al níquel) o la República Democràtica del Congo (per al cobalt) també ostenten posicions dominants que generen riscos geopolítics. L'ús creixent de restriccions a l'exportació i l'augment de la volatilitat dels preus (sovint superior a la del petroli) subratllen la urgència de diversificar les fonts de subministrament i de crear cadenes de valor més resilients i transparents (IEA, 2025a).

[Tornar a la part superior]

5.2. L'economia circular i el reciclatge

Davant la limitació de les reserves de minerals, l'economia circular es presenta com una solució indispensable per reduir la pressió sobre la mineria primària (IEA, 2025a). S'estima que el reciclatge podria cobrir entre el 10% i el 20% de la demanda de minerals clau per al 2030, i xifres molt superiors a partir de 2040, a mesura que una quantitat creixent d'equips arribi al final de la seva vida útil (IEA, 2023a). Recuperar materials de bateries de vehicles elèctrics o de components electrònics no només millora la seguretat del subministrament, sinó que també comporta beneficis ambientals massius, ja que els minerals reciclats generen, de mitjana, un 80% menys d'emissions de gasos d'efecte hivernacle que els obtinguts mitjançant l'extracció tradicional (IEA, 2025a).

A més del reciclatge, el reaprofitament o "segona vida" de components és una estratègia clau, especialment per a l'emmagatzemament energètic. Les bateries de vehicles elèctrics que ja no són aptes per a la tracció solen mantenir fins al 80% de la seva capacitat original, la qual cosa les fa perfectes per a aplicacions d'emmagatzemament estacionari a la xarxa elèctrica (IEA, 2023b). Tot i així, el sector del reciclatge encara s'enfronta a reptes tècnics, logístics i econòmics importants, com la complexitat de separar materials en dispositius cada cop més compactes i la necessitat d'establir sistemes de recollida eficients i estàndards internacionals de traçabilitat.

[Tornar a la part superior]

5.3. El trinomi demanda-eficiència-comportament

Finalment, la transició energètica posa en qüestió la viabilitat de mantenir un creixement econòmic il·limitat en un planeta amb recursos finits. La ciència indica que, amb un canvi exclusivament tecnològic, no n'hi ha prou per assolir els objectius climàtics; cal una reducció neta del consum total d'energia i un canvi en el model de producció i consum (CELB, s. d.). En l'escenari de "Net Zero", malgrat el creixement de l'economia, la demanda d'energia primària hauria de ser prop d'un 10% inferior a l'actual per a l'any 2030 gràcies a l'electrificació i a l'eficiència dels motors elèctrics, que són molt més eficients que els motors de combustió (IEA, 2023a). 

En aquest context, els canvis de comportament per part de la ciutadania i les empreses són palanques fonamentals per evitar el col·lapse del sistema. Mesures com reduir la velocitat a les autopistes, moderar les temperatures de climatització o prioritzar vehicles més petits i eficients poden arribar a reduir la demanda de minerals per a bateries en un 18% per al 2030. Aquesta disminució de l'activitat metabòlica de la societat, d'acord amb els límits materials del planeta, és vista per alguns experts com l'única via de planificació democràtica i sobirana realment capaç de garantir una transició justa que no comprometi la dignitat de les generacions futures (IEA, 2023).

[Tornar a la part superior]

6. Justícia energètica i democratització del model

Aquest apartat analitza com la transició no és només un canvi tècnic cap a les renovables, sinó una oportunitat per transformar les relacions de poder en el sistema energètic, assegurant que l'energia es tracti com un dret humà i no només com una mercaderia.

[Tornar a la part superior]

6.1. Justícia i equitat energètica: d'un repte global a una realitat local

La transició energètica ha de ser, per sobre de tot, un procés d'equitat que reconegui les responsabilitats diferenciades a escala planetària. En el full de ruta cap al "Net Zero " per al 2050, s'estableix que les economies avançades han de liderar el camí, assolint les emissions nul·les cap al 2040 per permetre que els països en desenvolupament disposin de més temps per a la seva transformació. Actualment, l'accés a l'energia és profundament desigual: el 15% de la població mundial consumeix la meitat de l'energia neta del planeta, mentre que regions com l'Àfrica subsahariana encara s'enfronten a barreres crítiques d'accés i finançament. Per complir l'Objectiu de Desenvolupament Sostenible 7 (ODS 7), és imprescindible que el finançament internacional es multipliqui, reduint l'alt cost del capital que frena els projectes renovables en les economies més pobres (IEA, 2023).

Tanmateix, la injustícia energètica no es limita a la bretxa entre el Nord i el Sud globals; és una realitat punyent dins de les mateixes societats desenvolupades a través de la pobresa energètica. Tradicionalment, aquesta es defineix com la situació en què una llar té dificultats per mantenir una temperatura adequada (tant a l'hivern com a l'estiu) o per fer front al pagament de les factures de llum, aigua i gas. A l'Estat espanyol, aquesta realitat afecta aproximadament un 17% de la població, obligant moltes famílies a triar entre l'alimentació bàsica o el manteniment dels subministraments, amb conseqüències greus per a la salut física i mental (APE, 2024).

En aquest context, la transició ha de garantir que l'energia es tracti com un dret humà inalienable i no com una simple mercaderia. Mentre que a escala internacional es demana que l'oligopoli energètic assumeixi el pes econòmic de la transformació, a escala local moviments com l'Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) lluiten per aturar els talls indiscriminats i exigir que les grans companyies, que augmenten beneficis any rere any, es responsabilitzin de la vulnerabilitat dels seus clients. En definitiva, tant la inversió en el Sud global com la protecció de les famílies a casa nostra són dues cares de la mateixa moneda: la necessitat d'un model energètic que no deixi ningú enrere i que prioritzi la dignitat humana per sobre del lucre corporatiu (APE, 2024).

[Tornar a la part superior]

6.2. Generació distribuïda i emmagatzemament: Eines d'autonomia

La transició cap a un model renovable permet passar d'un sistema d'energia centralitzat a un de distribuït i local, el que suposa un canvi radical en qui controla el recurs. Mentre que el model fòssil depèn de grans infraestructures allunyades dels punts de consum, la generació distribuïda (com les plaques fotovoltaiques a les teulades) i l'emmagatzemament "darrere del comptador" (behind-the-meter) permeten produir i guardar l'energia prop dels punts de consum. Aquesta configuració no només redueix les pèrdues en el transport, sinó que és clau per evitar inversions costoses en el reforç de les grans xarxes elèctriques, el que acaba alleujant la càrrega econòmica de les factures de les famílies (Samsø, 2025).

L'aparició de noves normatives europees ha donat base legal a la figura del "client actiu", definint el dret de la ciutadania a consumir, emmagatzemar i compartir la seva pròpia energia renovable. Aquest marc legal obre la porta a les comunitats energètiques, organitzacions sense ànim de lucre on el veïnat gestiona de forma democràtica la producció i l'ús de l'energia. Aquestes comunitats transformen el ciutadà de consumidor passiu a propietari i gestor, proporcionant-li autonomia davant les fluctuacions de preus del mercat i reduint la dependència de l'anomenat oligopoli energètic.

Aquesta democratització té un impacte directe en la lluita contra la pobresa energètica. Les comunitats energètiques, com la de La Bordeta, poden reinvertir els seus beneficis en el territori per garantir l'accés universal als subministraments bàsics de les famílies més vulnerables, assegurant que la transició no deixi ningú enrere. En definitiva, el model distribuït i comunitari fomenta la sobirania energètica: el dret dels pobles a decidir el seu propi model energètic, posant la dignitat humana i el bé comú per sobre del benefici econòmic de les grans corporacions (CELB, s. d.).

El model renovable distribuït és una via cap a la sobirania energètica, entesa com el dret dels pobles a decidir sobre el seu propi model de producció i consum. Apostar per horts solars comunitaris i emmagatzemament compartit redueix la dependència de les grans corporacions que dominen el mercat actual. Aquest nou paradigma busca arrelar l'energia al teixit social local, generant ocupació estable en el sector de la instal·lació i el manteniment en l'àmbit municipal.

[Tornar a la part superior]

7. L'aspecte econòmic de la transició energètica: Inversió enfront de la dependència exterior

La transició cap a un model descarbonitzat no s’ha d’entendre només com un canvi tècnic, sinó com una transformació financera d'escala global que busca revertir la dependència dels recursos fòssils finits i millorar la competitivitat a llarg termini. A escala mundial, el model actual genera una forta inestabilitat econòmica a causa de la volatilitat dels preus dels combustibles fòssils, els quals estan subjectes a crisis geopolítiques i a l’esgotament de jaciments accessibles. En contrast, un model basat en fonts autòctones com el sol o el vent permetria gaudir de preus de l'energia molt més estables i controlats, ja que el recurs primari és gratuït i inesgotable.

L'esforç econòmic necessari per assolir la neutralitat climàtica és molt important, però les dades indiquen que es tracta d'una inversió abordable si es distribueix en el temps. Segons l'informe 'Net-zero Spain' de McKinsey, la descarbonització total de l'economia espanyola requeriria una inversió de capital acumulada de 2,5 bilions d'euros fins al 2050 (McKinsey, 2022). Aquesta xifra equival a una mitjana de 85.000 milions d'euros anuals, o el que és el mateix, un 6,2% del PIB anual previst, fet que suposa només un punt percentual addicional respecte a la inversió esperada en un escenari de continuïtat de polítiques actuals. En el termini més immediat, l'actualització del PNIEC 2023-2030 preveu mobilitzar una inversió total de 308.000 milions d'euros fins al 2030, finançada majoritàriament pel sector privat (82%) i recolzada per fons europeus (MITECO, 2024).

Espanya serveix com un exemple paradigmàtic d'aquesta necessitat de transformació estructural per corregir el seu històric dèficit energètic. Segons les dades del CORES, l'any 2024 el país presentava un grau d'autoabastiment fòssil pràcticament nul. Aquesta dependència absoluta es va traduir en un saldo negatiu de la balança energètica de -33.636 milions d'euros només l'any 2024, una pèrdua constant de riquesa cap a l'exterior per pagar les importacions de petroli i gas natural (CORES, 2024). Enfront d'aquesta despesa recurrent, l'estratègia del PNIEC preveu que la reducció de les importacions de combustibles fòssils generi un estalvi acumulat de 86.750 milions d'euros durant aquesta dècada.

D'altra banda, el cost de la no-acció suposaria un risc inassumible per a l'economia espanyola. En un escenari on les temperatures augmentin 2 °C per sobre dels nivells preindustrials, Espanya s'enfrontaria a situacions de sequera de més de sis mesos a l'any i una reducció del 25% de la disponibilitat d'aigua en conques crítiques (MITECO, 2021). Això impactaria directament en el 40% del valor de la producció agrícola bruta del país per la caiguda dels rendiments en conreus com la vinya, l'olivera, el tomàquet i el blat (COAG, 2022). Així mateix, les temperatures extremes posarien en risc el sector del turisme, que representa el 12% del PIB i el 14% de l'ocupació a Espanya (Feyen, L. et al., 2020).

Finalment, la transició no només evita desastres climàtics, sinó que actua com un motor de creixement inclusiu. Les inversions del model net-zero podrien sostenir una mitjana d'1,1 milions de llocs de treball l'any fins al 2050 (McKinsey, 2022). Pel 2030, el PNIEC preveu que aquest canvi de model generi un augment del PIB del 3,2% respecte al model tendencial i la creació de 560.000 llocs de treball nets (MITECO, 2024). En definitiva, la inversió en la transició energètica s'ha de veure com el pas d'un model que ens fa captius dels combustibles fòssils cap a un model d'infraestructures netes que garanteixen sobirania, estalvi i estabilitat a llarg termini.

[Tornar a la part superior]

8. Reflexions Finals

La transició energètica no s’ha d’entendre només com un canvi de tecnologies, sinó com una transformació estructural i ineludible de la nostra civilització. La urgència climàtica, marcada per un escalfament global que ja assoleix nivells rècord, ens obliga a abandonar un model fòssil que ha arribat als seus límits de viabilitat ambiental i física. Com s'ha vist al llarg d'aquesta unitat, disposem de les eines (renovables, emmagatzematge i eficiència) per traçar un nou camí, sempre que siguem capaços de gestionar-les amb realisme material i justícia social.

Un dels aprenentatges fonamentals és que la tecnologia, per si sola, no és suficient per resoldre la crisi actual: cal un canvi profund en la relació que tenim amb l'energia i en el nostre model de creixement. Passar d'un sistema centralitzat i opac a un de distribuït i local permet que la ciutadania deixi de ser un consumidor passiu per esdevenir un actor actiu i sobirà a través de les comunitats energètiques. Aquesta democratització és la millor garantia per erradicar la pobresa energètica i assegurar que l'energia es tracti com un dret humà universal i no com una simple mercaderia controlada per un oligopoli.

Així mateix, la transició energètica s'ha de comprendre com una inversió estratègica fonamental per a la sobirania i l'estabilitat econòmica a llarg termini. El canvi de model permet substituir una despesa recurrent i variable en la importació de combustibles fòssils, que en el cas d'Espanya va suposar un dèficit a la balança energètica de -33.636 milions d'euros l'any 2024, per la propietat d'infraestructures netes i eficients. Tot i que la mobilització de capital és ingent, aquesta inversió és perfectament abordable en el temps i actua com una assegurança davant els costos inassumibles de la no-acció. En última instància, apostar per la descarbonització no és només un deure climàtic, sinó una eina per reduir la factura de les llars i garantir preus de l'energia més estables, suaus i controlats.

Així mateix, hem d'acceptar amb honestedat els límits planetaris. La transició ens recorda que és físicament impossible mantenir un creixement econòmic il·limitat en un món de recursos finits; per tant, l'eficiència i la reducció de la demanda neta són tan determinants com el desplegament de les noves instal·lacions renovables. El repte de la dependència de materials crítics exigeix una economia circular real i una cooperació internacional sense precedents que sàpiga separar els objectius climàtics de les tensions geopolítiques.

En conclusió, la transició energètica és una oportunitat històrica per reconstruir el nostre benestar sobre bases més sòlides, resilients i equitatives. No es tracta només de substituir un combustible per un altre per salvar el clima, sinó de construir una societat on la dignitat humana i el respecte als ecosistemes siguin els veritables eixos del desenvolupament futur.

[Tornar a la part superior] 

9. Per saber-ne més

• Global Energy Monitor (2025) – “Global Energy Transition Tracker” https://global-energy-transition.org/ [Recurs Online] (consultat el 17/12/2025).
• Mapa Mundial de Justícia Ambiental (2015) https://ejatlas.org/ [Recurs Online] (consultat el 17/12/2025).
• Energy Community Platform (2025) – “One-stop solution for everything about community energy” https://energycommunityplatform.eu/ [Recurs Online] (consultat el 17/12/2025).
• Hannah Ritchie and Pablo Rosado (2024) - “Which countries have the critical minerals needed for the energy transition?” Published online at OurWorldinData.org. Retrieved from: 'https://archive.ourworldindata.org/20251217-143232/countries-critical-minerals-needed-energy-transition.html' [Recurs Online] (consultat el 17/12/2025).

[Tornar a la part superior] 

10. Referències

• APE (s. d.). Què és l'APE?. https://pobresaenergetica.es/que-es-lape/ (consultat el 17/12/2025), Aliança contra la Pobresa Energètica.
• Andrew, R. M., & Peters, G. P.:The Global Carbon Project's fossil CO2 emissions dataset (Version 251022) [Data 2380set]. Zenodo.   https://doi.org/10.5281/zenodo.5569234,2025.
• CELB (s. d.). Objectius i actualitat de la CELB. https://comunitatbordeta.batec.coop/ (consultat el 17/12/2025), Comunitat Energètica de La Bordeta.
• COAG (2022). Empresa y Clima: Riesgos para la agricultura española ante un calentamiento de 2 °C. Coordinadora de Organizaciones de Agricultores y Ganaderos.
• CORES (2024). Informe estadístico anual 2024. https://www.cores.es/sites/default/files/archivos/publicaciones/informe-estadistico-anual-2024.xlsx (consultat el 17/12/2025), Corporación de Reservas Estratégicas de Productos Petrolíferos.
• Custodio, C. (2025). Neocolonialisme en nom de la transició verda: La mineria de terres rares a Madagascar. Observatori del Deute en la Globalització (ODG). https://odg.cat/ (consultat el 17/12/2025).
• EPRI (2024). Energy Storage Roadmap: EPRI’s Energy Storage & Distributed Generation Vision for Advancing Energy Storage Deployment. Electric Power Research Institute.
• Feyen, L. et al. (2020). Climate change impacts in Europe: Final report of the JRC PESETA IV project. European Commission, Joint Research Centre.
• IEA (2023a). Net Zero Roadmap: A Global Pathway to Keep the 1.5 °C Goal in Reach. 2023 Update. International Energy Agency.
• IEA (2023b). Energy storage - Energy System. https://www.iea.org/energy-system/electricity/energy-storage. International Energy Agency.
• IEA (2025a). Global Critical Minerals Outlook 2025. International Energy Agency.
• IEA (2025b). Renewables 2025: Analysis and forecasts to 2030. International Energy Agency.
• McKinsey Sustainability (2022). Net-zero Spain: Europe’s decarbonization hub.
• MITECO (2021). Plan Nacional de Adaptación al Cambio Climático (PNACC) 2021-2030. Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico.
• MITECO (2024). Plan Nacional Integrado de Energía y Clima: Actualización 2023-2030. Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico.
• Richardson, J., Steffen W., Lucht, W., Bendtsen, J., Cornell, S.E., Donges, J.F., Fetzer, I. et al. (2023). Earth beyond six of nine Planetary Boundaries. Science Advances, 9, 37.
• Samsø. (2025). Informe EBAFLEX (Electrificación, Baterías y Flexibilidad): Almacenamiento y flexibilidad: Soluciones que transforman.
• Turiel, A. (2025). Límites de la transición energética. Hernani. 2025-5-7 [Vídeo]. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=eEuVwJ81Iv8

 [Tornar a la part superior]

11. Crèdits

Com es cita aquesta unitat?

Alcaraz, O.; López, J; Bosch, R.;  La transició energètica. A: Segalàs J. (ed.). Sostenibilitat i Enginyeria [en línia]. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya. Institut de Recerca en Ciència i Tecnologies de la Sostenibilitat, 2024. [Consulta: dia mes any].  ISBN 978-84-10008-82-3. Disponible a: <https://is.upc.edu/ca/publicacions/llibres/sostenibilitat-i-enginyeria/unitats/11-1-la-transicio-energetica>.

El contingut d’aquesta unitat ha estat elaborat per:

 

 [Tornar a la part superior]

.